És un poble retallat sobre un cingle de basalt. Els castellfollitencs viuen de puntetes sobre el terme municipal més petit de les comarques de Girona. Sempre al caire de l'abisme, cada dia contemplen des de la seva roca un paisatge grandiós, que pertany, això sí, als pobles del voltant.
La confluència sota els seus peus del Fluvià i el Toronell produeix una remor discreta però constant d'aigua que arriba fins a les finestres de les cases, penjades perillosament sobre el precipici.
Josep Pla deia d'aquest poble que era "per posar sobre una calaixera o per servir de premi en alguns Jocs Florals d'aquells que deixen en el cor dels assistents un record inesborrable".
Castellfollit manté oberta l'única pedrera de basalt de l'Estat, produeix i exhibeix embotits, fabrica galetes, magdalenes grosses com el puny d'un pagès i personatges capaços de muntar un museu amb estris militars dedicat a la guerra del Vietnam.
Sobre les taules de Ca la Paula els vells juguen, els joves parlen de motos i tots es miren la tele de reüll, on es projecten les imatges d'un món calcari, incapaç de cabre en el reduït espai d'aquest poble estrictament basàltic.
Per la carretera ja no hi passa aquell trànsit infatigable d'abans, ara una variant de quatre carrils amb túnels i viaductes el desvia, pujant cap a Olot a mà esquerra.
Castellfollit ha quedat geogràficament parlant arraconat, però el viatge encara val la pena i els forasters continuen pujant per aquell revolt en ziga-zaga i contemplen astorats com un rellotge, fruit d'una promesa, els vigila des d'una mena de torre.
