Més d'un cop he plantejat en aquesta última columna el debat sobre la llibertat de premsa o, millor dit, les temptacions feixistes de controlar els continguts de la premsa i l'accés del ciutadà a la informació si aquesta és plural. I encara que molts pensin que és un tema superat, la plena llibertat d'expressió representada per la independència de la premsa no s'ha assolit ni de bon tros. I no cal que anem a l'Orient més llunyà per trobar l'exemple més proper, que sí, que els retalls de les llibertats individuals de tota mena són flagrants a la Xina on fins i tot el Govern intervé posant portes a Internet i enviant a la presó durant anys escriptors i periodistes per dir el que pensen. I que Obama ha tocat el crostó al president xinès, Hu Jintao, perquè tocava fer-ho però sense enfadar-lo, és clar.
Al vell continent hi tenim l'exemple del govern d'Hongria, que acaba d'assumir la presidència de la Unió Europea, i que ha promulgat una llei de control de la premsa. O sigui que la tan admirada Europa no pot presumir de ser baluard de les llibertats socials. I com que no m'agraden els finals tràgics, dos contrapunts a aquest negre panorama. El cas d'un presentador de la cadena RAI3, tercer canal públic de la televisió italiana, que va rebutjar la intervenció en directe de Silvio Berlusconi. Una decisió que ha estat aplaudida amb entusiasme des de molts sectors perquè som molts els que li tenim ganes. I l'altra bona notícia la protagonitza la premsa a Tunísia, que recuperant el seu espai de llibertat informa de tot allò que passa als carrers, sense restriccions. Diaris com Essahafa, que fins fa pocs dies era un òrgan del règim, va publicar una foto dels manifestants en portada. Conservem la calma i siguem optimistes.
