Sempre em sabrà greu no poder conèixer gent que admiro i que ja no hi són. Què donaria per poder passar una tarda amb Víctor Català o amb Mercè Rodoreda? O per estar-me unes hores amb Pau Casals, que tant va fer pel país i la cultura. Poder-lo escoltar per comprovar que els gemecs que emetia mentre tocava el violoncel i que els micròfons van enregistrar, eren l'expressió del plaer immens que sentia fent música. I seure en una taula de joc amb Dostoievski, quan ja no queden cartes, ni jugadors, ni gots de vodka? M'hauria agradat molt preguntar-li per alguns dels personatges que més em van impactar quan el vaig llegir per primer cop, fa tants d'anys, com l'Alioixa, que també era el nom del fill que va perdre quan ja era massa gran per pensar en futurs. O anar al bar Frigola, a Begur, per poder mirar per un foradet, sense ser vista, on distreia els ulls Joan Vinyoli, entre vers i vers, quan escrivia les tardes d'estiu.
Hi ha edats en què conèixer gent és un al·licient. No saps mai qui hi haurà, a l'altra banda d'un rostre o d'un gest, i si ets curiós i et mou l'optimisme primerenc, esperes trobar-hi algú amb bona conversa de qui poder aprendre formes diferents de veure el món. Si vius en una ciutat gran, el negoci funciona bé. Si la coneixença suposa una decepció, és ben fàcil no coincidir-hi més, perquè generalment si no quedes en unes coordenades concretes, no et trobes. També passa que acabes coneixent gent que no voldries haver conegut mai. D'entrada potser no ho perceps. A la llarga és decebedor. Fatal. Però hi ha gent que és millor no conèixer i això potser ho vas aprenent amb els anys. Perquè quan et vas fent gran la molla de la paciència es rovella i has après algunes coses: hi ha bones persones, però també n'hi ha de dolentes.
