Ara que estem tan mancats de lideratge autèntic, d'aquell capaç de persuadir amb la paraula i de mobilitzar les masses cap a un objectiu comú, el triomf renovat de Barack Obama ha servit per demostrar que és un líder genuí perquè sap comunicar i, en definitiva, perquè sap entusiasmar. No m'oblido que al darrere dels dos grans partits nord-americans hi ha un fabulós aparell electoral que en aquesta campanya ha tingut un cost de 6.000 milions de dòlars. Però Obama s'ha imposat al seu rival republicà. Amb un estil sincer i senzill, Obama s'ha mostrat directe, conversant amb el seu auditori amb un to proper: alguns mítings els ha començat descol·locant els assistents amb frases com "vostès em coneixen, saben qui sóc", que trencava la solemnitat. Ha estat capaç d'aglutinar una significativa massa de votants entre llatins, dones i joves, que hi han confiat malgrat els resultats desiguals de la seva gestió. Tot i que Obama és el primer president des de Roosvelt que aconsegueix la reelecció amb un índex d'atur superior al 7%, ha sabut enviar un missatge de confiança i credibilitat, paraules que resumeixen les virtuts d'un líder. Aparentment no té cap misteri, però veient la classe política espanyola, tenir fusta de líder no deu ser gens fàcil. Se saben les claus per poder arribar a ser-ho: ser empàtic, escoltar activament, fer teus els problemes i les alegries dels altres, parlar sense ambigüitats i, sobretot, tenir sentit de l'humor; però la realitat ens indica que pocs han après aquesta lliçó. Deia un d'aquests polítics simpàtics que sempre estan explicant acudits que quan s'ostenta un càrrec polític "ràpidament se't posa la cara de líder". I aquest és el problema, que hi ha qui confon lideratge amb jerarquia, liderar amb manar, per això les coses ens van com van.
