Quan els que ja tenim una edat érem petits i la tele esbandia l'horari infantil amb una tarda setmanal de Disney en blanc i negre i moltes hores de Charlot i de Laurel & Hardy, que des de les espanyes ens arribaven resumits en El gordo y el flaco, no ens pensàvem que allò fos un privilegi. Tampoc no ens semblava cap fortuna que els avis ens expliquessin el món tal i com era i no com voldríem que fos. Vist amb ulls d'adolescent tot això semblava d'una antigor infinita.
Però va venir l'allau televisiva i l'arribada massiva de sèries americanes farcides d'adolescents cridaners i ?exi??gents. Fins i tot pel·lícules amb animals parlants, d'aquelles que fan posar els pèls de punta i que envien la versemblança a can Pistraus. De cop i volta el món semblava una bombolla d'aquelles que fa en Pep Bou, que es deformen al gust del consumidor. I els avis ja no explicaven que el món era dur, "perquè pobrets, els nens són massa petits".
I abunden joves superbs de 25 o 30 anys que es comencen a fúmer castanyes. N'hi ha que aprenen a aixecar-se després de caure. N'hi ha, però, que caminen pel món consternats, indignats i ofesos perquè premen la bombolla del món i no es deforma segons el seu caprici. A una certa edat comencem a constatar que no som súpers, encara que la cançoneta s'entesti a fer-nos corejar el valor de la nostra singularitat. A tot estirar quan siguem vells, i en casos excepcionals, podrem dir que ho han estat. La resta anirem fent i gràcies en tindrem si som capaços de caure i d'aixecar-nos tants de cops com sigui necessari. Tinc la sensació que hem estimulat una gran estafa, com si ?ha?guéssim allargat la broma dels Reis de l'O?rient als 365 dies de l'any. I ara que són grans, ai, la vida desfà l'encanteri.
