S'ha posat de moda parlar dels pobres i de la pobresa com si no hi hagués res a fer. Com si sempre hi hagi d'haver probres. El Sant Pare Francesc diu estar al cantó dels pobres i l'Església catòlica torna a tenir el vistiplau del progressisme occidental perquè torna a parlar de les desigualtats. Tot això està molt bé, entenent que la pobresa no només és material sinó d'esperit. Però encara em falta escoltar veus que diguin que l'objectiu de qualsevol societat ha de ser aconseguir que no hi hagi pobres. I com es fa això? Primer, afavorint que els que més diners tenen inverteixin en la societat, creïn feina i paguin els impostos perquè les administracions puguin fer una gestió dels diners correcta i incorrupta per lluitar contra la desigualtat. Sembla una contradicció que pot fer tremolar més d'un, però és necessari que hi hagi més rics perquè hi hagi menys pobres i augmentin les classes mitjanes, que defineixen el desenvolupament dels països. Una societat que avança és aquella on la llibertat permet que el mèrit i la igualtat d'oportunitats siguin les mateixes per totes les persones, independentment del nivell d'ingressos. Això, que sembla utòpic, només es pot aconseguir des de l'educació i els valors. Tampoc es pot esperar que les administracions ho solucionin tot. És la societat, des del poble més petit a la ciutat més gran, la que ha de buscar eines i fórmules perque ningú passi gana i quedi al marge, perquè aquells que queden fora del sistema tinguin l'oportunitat de tornar-hi. Associacions com Càritas i altres ONG -religioses i laiques- fan un servei excepcional aquests dies. Són necessàries, però no suficients. No n'hi ha prou de donar el peix. S'ha d'ensenyar a pescar.
