Quan un govern democràtic necessita refermar-se vers la cambra dels diputats, se sotmet a una qüestió de confiança per validar la seva gestió. És un mecanisme que està recollit a la Constitució i que honra els governs que l'executen perquè no deixa de ser un acte de valentia que, tal vegada, suposa fer front de cara a la situació de conflicte en la qual es troben. Aquest procés parlamentari és essencialment idèntic en el seu contingut a una moció de censura, l'execució de la qual la sol?licita el Parlament que dictamina si el president del Govern segueix tenint o no la confiança i, per tant, pot continuar governant.
La confiança s'ha de guanyar, és una atribució que t'atorguen els altres perquè un mateix no és competent per gestionar-la. Certament corren mals temps per a la confiança, que es troba en un declivi imparable. Les institucions, els mitjans i les veritats immutables han perdut la confiança de tots nosaltres. Això vol dir que hem deixat de dipositar la fe cega que teníem en aquests.
Portant la qüestió a un terreny més proper, la confiança es troba també en hores baixes. La frase "no me'n refio ni de la meva pròpia ombra" s'aplica més que mai, posant de manifest la inseguretat en la que ens trobem immersos. La causa és la decepció constant que patim al nostre voltant. Les persones que eren mereixedores de confiança, de sobte cauen del pedestal. Ho hem vist en Jordi Pujol i tot allò que representava. Costa molt guanyar-se la confiança, però es perd amb només l'ombra de la sospita. Ho sé, hem de perdonar i compadir-nos de l'altre, però què en fem de la decepció?
