De ser el partir hegemònic a la Catalunya municipal a convertir-se en el partit pactista. Els socialistes catalans estan en una curiosa travessa pel desert. En lloc d'amagar-se sota les catifes, han decidit ser protagonistes i mantenir-se o apropar-se al poder amb qui sigui. A Lleida amb Ciutadans, a Tarragona amb el PP, a Girona amb CiU (curiós que la federació, morta oficialment, es mantingui artificialment). El PSC també óna suport a Podem -o Colauisme- a Barcelona i a Badalona. Mentre que a la segona població de Catalunya, l'Hospitalet, Núria Marín -gran alcaldessa- governa en minoria i pacta amb qui pot el que sigui. Tampoc passa això només a Catalunya. El socialisme espanyol pacta amb Podem a unes comunitats i municipis i amb C's en unes altres. Ja hem vist a Madrid la capacitat de Pedro Sánchez, per ara fracasada, de pactar amb C's i voler demanar el suport de Podem i, en veu baixa, del PP. La socialdemocràcia clàssica espanyola i catalana, en els moments més complicats dels seus trenta anys, es vol convertir en el gran partit de centre esquerra, ja que a l'esquerra l'ha superat el «chavismo a la española» que representen Pablo Iglesias i els seus seguidors. El PSC, en l'àmbit municipal, sempre ha sigut un partit molt centrat, que en la majoria dels casos ha governat bé i molt bé, grans poblacions catalanes (hi ha excepcions). El maragallisme era el seu senyal d'identitat fins que un dia va accedir al poder a la Generalitat. El pes del PSC a la política catalana va començar a morir el dia que va pactar amb ERC per presidir la Generalitat. Quan va voler rectificar, ja no va poder. Ara, Iceta, el millor orador del Parlament de lluny, aposta pel pactisme absolut. Veure'm si se'n surt.
