Crec que en aquest país (Espanya, d'Espanya encara es pot parlar) tothom té clar que vivim, alguns sota, i d'altres per sobre (és a dir amb plena i absoluta impunitat) d'un sistema de justícia sui generis, és a dir «únic en el seu tipus» que fa comprensibles, encara que no explicables i acceptables, determinades situacions jurídiques i les corresponents respostes socials que a elles es donen.
Potser psarem que això ja és no vell sinó que ha esdevingut antic a la superfície de la pell de brau, només recordant el versos de la letrilla de Don Luis de Góngora «Da bienes Fortuna», la de la famosa tornada «Cuando pitos, flautas; cuando flautas, pitos», «... Porque en una aldea un pobre mancebo hurtó sólo un huevo, al sol bambolea. Y otro se pasea con cien mil delitós», però el cas és que caldria analitzar si la valoració dels darrers fets d'investigació jurídico-policial no estan arribant a constituir un clar símptoma, políticament parlant, del perill de caure en un estat de psicosi col·lectiva, segons el IEC una malaltia caracteritzada per l'alteració greu del sentit de la realitat.
Veiem en síntesis: Uns regidors d'ERC i del PSC fan una denúncia per, diguem-ne la palabra màgica, suposats pagaments de comissions al partit CDC a canvi de la concessió d'obres públiques. D'aquesta denúncia es deriven, pel moment, actuacions judicials amb l'empresonament d'un directiu de l'empresa (en llibertat previ dipòsit d'una fiança de només 600.000 euros) i el requeriment de documentació relacionada amb contractes que diversos Ajuntaments, entre els quals el de Figueres, han tingut amb els investigats.
Quina ha estat la resposta, no ja dels dirigents del partit implicat que què altra cosa poden dir, sinó de molts segments de la societat catalana? Doncs, cap novetat argumental, el missatge de qual els fets de Banca Catalana segueix vigent i efectiu, que tot això no és sinó un muntatge estatal-espanyolista (PPSOE, C'S, Podemos i tutti quanti encara que no puguin) contra Catalunya en uns moments en què està a punt de copsar el més alt rang polític de la seva història. 27-S i les seves derivacions polítiques a part, el que està clar és que, si acceptem com a premissa que la persecució dels delictes i els delinqüents constitueixen un atac a la Catalunya passada, present i, sobretot, futura, els sil·logismes que es poden construir a partir d'ella ens porten a conclusions inassumibles.
