Ajudar docents i famílies a detectar l'alumnat amb altes capacitats per donar-los el suport que necessiten durant el seu procés d'aprenentatge és l'objectiu d'un llibre escrit per dues especialistes: Maria Teresa Gómez, llicenciada en Psicologia i professora que ara treballa com a psicopedagoga als Serveis Educatius del Gironès, a més de col·laborar amb la universitat; i la pedagoga Victòria Mir, experta que ha estat vinculada a la Universitat de Girona.
La seva experiència i propostes d'actuació, informació teòrica, desmitificacions i material pràctic útil a l'hora d'identificar i treballar amb aquells estudiants que, de manera generalitzada i imprecisa, se solen anomenar superdotats es recullen en el llibre Altes capacitats en nens i nenes. Detecció, identificació i integració a l'escola i a la família (Narcea, 2011); un volum que la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i el director territorial del Departament, Albert Bayot, van presentar recentment a Girona.
Precoç, talentós i superdotat
Les autores del treball consideren que el més important és conscienciar pares i professors de la importància de saber detectar l'alumnat amb altes capacitats, que -tal com asseguren- estan presents a tots els centres educatius. La manca d'informació fa que habitualment s'assigni la mateixa etiqueta, la de superdotats, a tots els infants que presenten capacitats superiors a la mitjana. Aquest nom, però, a vegades s'atribueix a nens precoços, que són aquells que evolucionen a un ritme més ràpid que els seus companys -tal com aclareixen les expertes-; als talentosos, amb "una gran capacitat en relació a un aspecte de la seva intel·ligència"; i, finalment, als veritablement superdotats, que es corresponen a aquells que tenen "una bona intel·ligència lògica i creativa" -expliquen.
A més d'aclarir qüestions com aquestes, Maria Teresa Gómez i Victòria Mir remarquen que no tots els escolars d'aquestes característiques responen al mateix patró d'actuació, ja que n'hi ha que obtenen bones notes a primària però més endavant suspenen a secundària perquè no han adquirit l'hàbit d'estudiar; mentre que d'altres s'avorreixen i "es rebel·len perquè no suporten que els expliquin reiteradament un mateix concepte". Entre els infants més petits també en sol haver que "somatitzen la situació" i dormen malament, tenen mal de panxa o argumenten raons diverses per negar-se a anar a l'escola. Per últim, les expertes es refereixen als joves que opten per passar desapercebuts i tenir qualificacions per sota de les seves possibilitats amb l'objectiu de no sobresortir a la classe.
Gómez i Mir incideixen en la importància del treball que mestres i professors realitzen a l'aula, tenint en compte les necessitats de cada estudiant, creant un ambient marcat per l'autoestima, la seguretat i la col·laboració entre companys i ajudant els escolars ampliant el currículum, sense oblidar treballar "la creativitat, la iniciativa i les habilitats socials, emocionals i afectives". Com a mesura extraordinària, les especialistes també es refereixen a la possibilitat d'avançar de curs l'alumne amb altes capacitats, una opció que els ha permès obtenir bons resultats.
Pel que fa als pares, les autores del llibre assenyalen que ells són els primers en conèixer la condició dels seus fills, encara que abans de rebre la confirmació no sàpiguen exactament en què consisteix ni com s'ha de qualificar.
