"Una victòria i una gran satisfacció". Amb aquestes paraules definia l'obrer major, Salvador Palaudelmàs, la sentència del Tribunal Suprem que exclou el paratge de Santa Cristina a Lloret de Mar del PEIN (Pla Especial d'interès Nacional) que pretenia adjuntar-lo amb la blanenca finca de Pinya de Rosa.
Personalment, la sentència em sembla absolutament justa i positiva. Fa alguns mesos des d'aquestes mateixes pàgines del Diari de Girona ja vaig manifestar el meu rebuig a la inclusió de Santa Cristina en l'esmentat PEIN. D'una banda, reivindicant la feina feta, durant molts anys, per l'Obreria i de l'altra, ressaltant una evidència que sembla inqüestionable: les coses, en general, les conserven millor aquells que les senten com a seves, aquells que se les estimen i aquells que ho fan des de la proximitat, abans que els qui ho han de fer des de la freda i distanciada tecnocràcia d'un despatx barceloní.
Jardí tropical a banda, Pinya de Rosa sembla, a dia d'avui, una finca absolutament perduda pel que fa a la possibilitat de gaudi i esbarjo de blanencs i ciutadans en general. Agradi o no és privada i les tanques que des de fa dos o tres anys l'encerclen ha reduït a zero la generosa i relativa permissivitat que el blanencs tenien per accedir-hi durant els temps del Sr. Riviere. Santa Cristina ha estat, històricament, un paratge d'utilització pública. Tot i aquesta circumstància, els seus responsables es van veure abocats, fa dos o tres anys, a instal·lar-hi, també, algunes tanques per evitar que bretolades i accions incíviques seguissin degradant entorn i equipaments. Malgrat això, una altra victòria pel futur i per a tothom, fora sens dubte, aconseguir que Santa Cristina (platja, ermita, boscos, etc) segueixi tenint un grau raonable d'accessibilitat per a tots aquells que hi vivim a prop ?(blanencs i lloretencs). I així, pugui seguir formant part d'aquells paratges on gaudir intensament l'insuperable maridatge "mar i ?muntanya" que, en llocs com aquests, ofereix la Costa Brava Sud.
