El dret a l'educació, proclamat com a fonamental en la part dogmàtica de la Constitució de 1978, ha estat causa (i de quina manera!) que avui sigui objectivament cert que Espanya ha fet passos de gegant en matèria educativa. Tants salts endavant s'han fet que, segons les estadístiques de la OCDE i de la UNESCO, som un dels països amb més universitats si vinculem el seu nombre al PIB o a la població. Tanmateix, al costat d'aquest notable avenç, és igualment cert que s'ha perdut "cultura" en el doble sentit del terme: Amplitud de coneixements i maneres en la convivència ciutadana.

És en aquest marc on situo el cas del nen d'Olot amb diftèria que, assistit per màquines que substitueixen òrgans vitals del seu cos, segons llegeixo, es troba entre la vida i la mort en el moment d'escriure aquestes ratlles.

La ciència, en la seva branca mèdica, ha fet milers d'avenços insospitats en la segona part del segle XX i segueix el seu camí d'oferir-nos bones notícies des de principis de l'actual segle. L'ensenyament ha facilitat a les noves fornades de pares una educació d'alt nivell, farcida de coneixements multisectorials, com mai no varen tenir les precedents. Ambdues premisses, reitero ben tangibles, haurien d'haver assegurat un exercici d'altíssima qualitat del paper de pares, però no ha estat així o no es percep així, almenys. Per una banda, molts d'ells han dimitit de les seves funcions i les han remès en exclusiva cap als mestres i professors; per una altre, en un percentatge sortosament més baix, s'han instal·lat en la ignorància volguda, que és el resultat final de tanta frustració interna i de tanta manifestació externa de l'"anti-tot" que sembla majoritari en la nostra societat.

Foren vacunats; però ara fan proclames, com la monja Forcades, quina altra!, en contra dels medicaments i dels assoliments de la ciència mèdica. Foren batejats, però ara, en nom de l'Altíssim, viuen en el negativisme actiu de tota transcendència. Foren dotats (molts, més que mai) de carrera universitària, però ara reneguen de tan alta dignitat en favor que els fills, tot i que immadurs per l'edat, facin el que vulguin. Foren casats portant corbata ell i vestit llarg ella, però ara van a casaments amb bambes. Han disposat de tantes facilitats que el resultat és que no saben viure sols en la comoditat heretada i que, òbviament, s'ofeguen en una cullereta de ceregumil quan apareix qualsevol dificultat per petita que sigui. El cotó fluix no educa per a la vida i han viscut permanentment envoltats de tones de cotó fluix. Hem creat una generació de ximples amb diploma. No tots, sortosament, però més aviat molts i massa.

Enmig de la desolació familiar del nen d'Olot, hom suposa, i de la sorpresa indignada de molts de nosaltres pel retorn volgut i patrocinat de la diftèria, l'anomenada Lliga per a la Llibertat de Vacunació ha insistit en la seva apel·lació a la llibertat dels pares a no vacunar els seus fills parlant del "dret a decidir" dels progenitors, segons publicà dimarts Diari de Girona. De gent a qui li falta un bull, copiant Cruyff respecte de la xiulada produïda al Camp Nou, sempre n'hi ha hagut, però ésser pares comporta conèixer més de deures que no pas de drets, ?a ?menys que dita Lliga els/ens igualin als gats i a les gates, als pares, s'entén, que podria ésser.

Un dels deures bàsics dels pares és procurar als fills una bona salut i no vacunar-los és posar-los en risc de contrau?re malalties que poden dur a la mort o a patir danys de per vida, com ara hem vist. Pregunto: Hi tenen dret, els pares? Jo dic que no. Que creure en bruixes és una cosa i que induir potencialment a la mort del fill és una segona molt distinta. Però és que, endemés, la seva estupidesa fatxenda no es queda a la casa pròpia, sinó que comporta el risc d'entrar en la veïna. Així, vuit companys del nen amb diftèria en són portadors, tot i trobar-se vacunats, i han hagut de rebre un tractament específic per evitar encomanar la malaltia a persones sense vacunar. Qui són els responsables? Òbviament, els pares del nen afectat, i s'ha de dir així, assenyalant-los. A tot dret, li correspon un deure, però la nostra societat està malalta d'invocar drets i més malalta encara per no complir amb els deures. Així anem de sobrats per la vida. Mentrestant, altres pares, més autoexigents i més madurs, s'interroguen sobre si dur o no els seus fills a casals d'estiu o similars. S'ha escampat la por i raons n'hi ha.