Va començar a ploure a dos quarts de 6 de la tarda, quan la plaça de l'Àngel i els carrers de davant de l'Hospici estaven plens de gent. Pares, mares i avis amb un nen d'una mà i el paraigües en una altra es movien d'un cantó a l'altre. Passaven els minuts i encara queia més aigua. No hi havia lloc, perquè la gent buscava sopluig sota dels balcons. La pregunta general era: «Sortiran?». Va haver-hi un moment en el qual els paraigües feien nosa. Llavors van començar a passar membres de les penyes amb cara de circumstàncies.

Tot feia pensar que la faràndula del primer dia es quedaria dins de l'Hospici. Era una calamitat per dues coses. La primera, perquè l'any passat havia passat el mateix i la segona perquè més de 20 cobles i xarangues estaven aturades. No es sentien. L'aigua ho apagava tot. Els animals de la faràndula i -amb ells els gegants, els nans i els capgrossos- tampoc podien sortir. La gent va començar a marxar. La causa era que els nens i les nenes tot i els paraigües es mullaven. Llavors els pares i els avis se'ls enduïen. «Ànim -deien-, queden dies i ja sortiran».

Els avis que s'havien esperat estones asseguts en cadires també les plegaven i marxaven. Cap a les 7 del vespre, van anunciar que la cercavila estava anul·lada.

Tot i això, hi havia gent que no s'ho creia. «No pot ser», deien. Llavors la porta alta i gruixuda de l'Hospici es va obrir. Es va sentir una aclamació i una marxa alegre i de festa va omplir d'ànim els presents. Era un senyal. «No passa res», deia la música. «Plou però ja pararà», s'escoltava. Van sorgir els membres de la xaranga Los Salaos. Ben drets i contents van obrir-se pas entre les vores de paraigües i d'impermeables de colors llampants. La Festa havia arribat i la faràndula encara podia sortir i ho va fer. Van haver d'esperar una hora, però a tres quarts de 8 del vespre la faràndula va sortir.