Reflexions des de l'altre costat de la tanca

Després d'anys explicant com a cronista la diada de Sant Jordi a Girona, el periodista la viu per primera vegada des del punt de vista de l'escriptor, signant llibres i assistint -és un dir- a l'esmorzar institucional que ofereix la Generalitat

25.04.2016 | 07:08
Reflexions des de l'altre costat de la tanca

Comencem amb una confessió: l'autor s'ha adormit. Divendres a la nit va sortir a celebrar la publicació del seu primer llibre per tuguris de mala mort dels barris de la perifèria. No per gust, sinó perquè havia llegit que així solia fer-ho Francisco Casavella, de qui està llegint aquests dies El día del Watusi. L'autor, ho hauran notat, és mitòman. Si estigués llegint Adéu a les armes hauria dedicat la nit a caçar elefants, com Hemingway. Però no ens n'anem per les branques, dèiem que l'autor s'ha adormit. Estava convidat per primera vegada a l'esmorzar institucional del dia de Sant Jordi, en el qual es reuneixen autors, llibreters, editors, polítics i canapès, però a aquella hora es trobava inconscient. L'autor, per descomptat, dirà a tothom que no ha anat a l'esmorzar perquè és un outsider i les celebracions oficials no van amb ell. Com aconseguir que una ressaca contribueixi a crear una llegenda negra, capítol 1.

Al migdia, ulleres de sol, gorra i llauna de cervesa, l'autor es troba en condicions i fa acte de presència a la parada de l'editorial El Llop Ferotge. A peu dret, impactant i diria que espaterrant si no fos paraula ensucrada, l'espera ja una dona que du a la mà La família Joad a Disneylàndia. El moment és històric, es tracta de la primera dedicatòria literària que l'autor escriurà en la seva vida. Repic de tambors. Somriure irresistible assajat cent vegades al mirall per preguntar-li el nom, i qui sap si el telèfon, a la senyoreta del -ara que m'hi fixo- vestit vaporós.

- No és per a mi, és per al meu marit.
Somriure glaçat a la cara. Com esbrinar en un instant que no és fàcil la vida dels escriptors per Sant Jordi, capítol 1.
El sol és inclement. Com que és xilè, l'editor deu estar acostumat a les crueltats del temps, i la nostra parada no té tendal ni res que ens protegeixi d'un sol que cau a plom. A l'esquerra, una altra petita editorial s'ha fet -no vull preguntar com- amb un para-sol de gelats Camy que, si més no, els estalvia insolacions. A la dreta, l'entitat Escudella Solidària, també ben coberta, ven roses per una bona causa com és la de proveir d'àpats els més necessitats. Tasca gens fàcil en una ciutat tan conservadora com Girona: m'expliquen que per les denúncies d'uns veïns es veuran obligats a deixar el local que ocupen al barri de Santa Eugènia. Paradoxes de la vida, a pocs metres d'on estem xerrant, no fa gaire l'ajuntament va permetre -i va ajudar amb esforços i diners públics- que s'aixequés i hi romangués durant un any un pseudorestaurant privat destinat a alimentar per 60 euros el cobert no els més necessitats sinó els més esnobs de Girona. L'autor, que a més d'autor és periodista, no pot deixar de maleir en veu alta una ciutat tan d'aparador i tan poc solidària. Però per aparador, Sant Jordi, i comencen a arribar més lectors en busca de la signatura de l'autor. Com oblidar les desgràcies alienes gràcies a una oportuna inflada de l'ego, capítol 1.

A mesura que va signant, l'autor s'adona que el seu públic és majoritàriament femení. A falta d'estadístiques que ho corroborin, així a ull, les dones copen un 80% de les dedicatòries. L'autor es nega a pensar que el seu estil sigui, ehem, femení tipus Danielle Steel i s'obliga a creure que la majoria femenina es deu al fet qeè elles són més decidides que ells. L'autor es queda tan ample. De passada, observa amb desencís que en cap cas se'l requereix per signar peces de roba interior com era la seva il·lusió pre-Sant Jordi. Com fer baixar la líbido, capítol 1.

L'autor, coses de primerencs, es rebel·la contra les dedicatòries estàndard. "Espero que t'agradi", "Desitjo que disfrutis amb la lectura" o "Amb molt de carinyo, per a la Carme", són l'equivalent en literatura a "Ets el meu millor amic" en les esperances sexuals: un zero, una forma de desempallegar-te del que molesta. Qui compra un llibre compra un tros de l'ànima de l'escriptor, i aquest l'ha de correspondre amb una dedicatòria a l'alçada. Curs de dedicatòries literàries, capítol 1.

L'autor se'n va a dinar satisfet. En la seva innocència creu que la tarda serà una nova història. I ho és. El sol radiant que tot el matí ha trepanat la closca d'autor i editor es transforma en pluja torrencial. S'han acabat les dedicatòries, s'ha acabat Sant Jordi. Se sent transportat -no pot ser casual, acaba de llegir aquest fragment- al final de la primera part de El día del Watusi, del gran Casavella: "La tormenta forzaba la noche. Oscuridad de misterio, anticlímax elèctrico, apagón y farolas muertas". Ho he dit, que l'autor és un mitòman?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema