Que la República Catalana és l'objectiu comú, és clar. Que sabem que la necessitem com aigua de maig, també és evident. Ara bé, existeix un mentrestant que, com deia en David Fernàndez fa uns dies: "en la seva intempèrie és on ens la juguem de debò, on les coses poden canviar o simplement reproduir-se". Unes paraules que em vénen a tomb per parlar de la sanitat i, en especial, de l'hospital Josep Trueta.

Aquests dies, hem vist com el personal sanitari del centre denunciava, una vegada més, l'estat precari i indecent de la UCI Pediàtrica del teòric centre hospitalari de referència de la demarcació. Una de les deficiències més importants que tenim a nivell de ciutat i de comarques però que poc se'n parlarà perquè fa pujar els colors a qualsevol dels gestors públics que hem tingut. I ja sabem que entre ells es tapen les misèries. Fa trenta anys que la UCI Pediàtrica es manté sense canvis, el servei és deficient i fins i tot incorpora riscos innecessaris per als usuaris, segons denuncien els mateixos professionals. Manquen infermeres, metges, material, espais perquè les famílies puguin estar amb els infants i les perspectives són poc esperançadores malgrat els cants de sirena de les inversions d'enguany.

Un exemple més d'un model sanitari que s'esfondra, d'un hospital que viu encallat al passat i que fa que aquest mentrestant esdevingui privatitzador de serveis bàsics. Una manera de fer malauradament massa avalada per JxSI i el govern silenciós sociovergent de Girona que, com si fos Rajoy, calla i no proposa res referent al Trueta. Fa uns dies una coneguda que m'estimo molt, jubilada recentment, i que quasi no podia caminar perquè el genoll ja no li resistia, m'explicava que la data d'operació estimada per a una pròtesi al Trueta era per al febrer de 2017 (8 mesos d'espera). Ella, que no té Mútua, ha decidit gastar-se part dels estalvis i passar per la Clínica Girona, l'únic hospital del qual s'ha parlat al ple de Girona des que sóc regidor.

El cas d'aquesta persona coneguda no és pas una excepció. I no tothom disposa d'estalvis. Vivim en un país i en una ciutat, doncs, on la classe social segueix determinant el grau de salut i els serveis que rebem. Així de trist. Així de cert. I el nostre hospital Trueta n'és un exemple clarivident. De la suposada referencialitat a la supervivència contrastada. Prioritat número u per revertir per la CUP. Sense excuses ni dilacions. Com ho ha sigut els serveis funeraris o la gestió de l'aigua.

El problema és gran. Ho hem vist també amb el model del transport sanitari, les ambulàncies, que fa mesos que pateixen problemes greus per transportar els pacients amb els mínims de qualitat. Vehicles, equipaments i coordinacions que fallen. Però, una vegada més, se silencia i tan sols n'acaben parlant els usuaris afectats. Sé del cert que amb un pressupost per al 2017 la situació hauria millorat amb comptagotes. Però és igualment cert que al punt on som no es tracta de comptagotes sinó de situar la sanitat pública al centre del debat i, en aquest cas, resoldre d'una vegada per un temps, la UCI pediàtrica i el conjunt del Trueta. Llevem l'àncora dels sinistres Ramon Baó i Boi Ruiz i fem via. És urgent.