El previsible «xoc de trens» institucional entre Catalunya i l'Estat al qual pertany s'ha produït i de quina manera. El «tot o res» plantejat pel Govern català i la majoria parlamentària que li lliura suport, és a dir, allò del «referèndum sí o sí» relatiu a la sortida de Catalunya d'Espanya i el «sí a parlar de tot, menys de secessió», és a dir, la resposta donada pel Govern central amb el suport sense fissures del PSOE i de Ciutadans han col·lidit i de quina manera.

No per esperat (i temut) ens ha metrallat a tots, dit en sentit figurat respecte del cos, però no pel que fa a l'intel·lecte, sobretot respecte d'aquells, no massa, que, com un servidor, anàvem defensant la necessitat de trobar un espai d'entesa, equilibradament allunyat dels extrems amb què se situaven els uns i els altres. Tonalitats grises, color de cessions regides pel possibilisme i sempre en benefici del comú, en comptes del blanc i del negre que, en tots els àmbits, són sinònims d'una veritat que es creu absoluta quan no ho és. Un miratge que no té cabuda en la condició humana.

Diari de Girona ha ofert informació més que suficient sobre tot allò que ha passat al llarg d'aquesta setmana i que es conclou amb un Parlament de Catalunya trencat en dues faccions. Això no tindria naturalesa de fet rellevant si no reflectís la trencadissa existent en el si del país sobre si quedar-se a Espanya o allunyar-se d'ella constituint-se en un estat propi. Res de nou perquè les «eleccions plebiscitàries» (?) del 27 de setembre de 2015 ja varen oferir un quasi empat tècnic: el 48% dels vots atorgats a forces polítiques sobiranistes, que l'anomenat «procés» els ha portat a autoproclamar-se independentistes, enfront del 52% dels vots lliurat a opcions polítiques no sobiranistes. La llei electoral, tanmateix, bescanvià aquell resultat i donà majoria parlamentària als «perdedors» i minoria parlamentària als «guanyadors» en una simplificació personal -ho admeto- que no altera la veritat de fons.

En aquests dos anys de legislatura els «perdedors» de l'anomenat plebiscit no han interioritzat aquesta objectiva realitat sociològica expressada a les urnes. Tampoc no han treballat per construir, en el si del Parlament, una entesa més àmplia que els legitimés per assolir els vint punts menys un (independència) que l'actual president de la Generalitat i el seu predecessor va entregar al president del Govern d'Espanya amb la finalitat d'un «retrobament» que la sentència recaiguda en l'Estatut de 2006 feia difícil, però no impossible. I, com ben sabut és, s'han dedicat exclusivament a menysprear les institucions de l'Estat. Totes, àdhuc la judicial. Han mal imitat el «quietisme» que es pregona de La Moncloa tot donant voltes en un estadi mancat de portes d'emergència. Un error de coneixement del que és un Estat avui, un pecat de supèrbia difícil de fer-se perdonar i una bogeria de somni que tant sí com no han negat de manera conscient que fos això, un somni i a més un somni irrealitzable atesa la legalitat vigent. A més, s'han volgut vestir de David pensant que Goliat era feble i han expulsat la moderació del debat polític tot implantant la radicalització permanent. I el que és molt pitjor: han practicat la desobediència a la legitimitat democràtica de tota llei i han educat la societat en la desobediència.

El resultat no és altre que una Catalunya que es troba en un moment polític molt complicat. Apareix (i més que apareixerà) com el detonant d'una crisi d'Estat de conseqüències avui imprevisibles. La seva societat s'ha dividit en bons i dolents, en separatistes i unionistes, en legals i en il·legals, en patriotes i en botiflers... sense tenir en compte que la seva grandesa i la seva fortalesa, la històrica i la d'avui, consisteixen en la cohesió de la seva ciutadania i en la convivència democràtica. És en la democràcia i no en l'exhibició de muscle contra l'Estat on es pot recuperar el prestigi i la qualitat que els seus governants han llençat a l'abocador de deixalles tot renegant d'un sistema polític, el nascut amb la Constitució de 1978 i l'Estatut de 1979, que li ha lliurat més poder legislatiu i executiu que mai al llarg de la seva història. Aquesta setmana que deixem ha malmès Catalunya en els debats públics, ha deteriorat la seva imatge de país assenyat, ha afeblit el mateix independentisme i ha partit el país en dues meitats que poden esdevenir irreconciliables. Pitjor, impossible.