Narcís Gironell (Beuda, 1969) exposa a l´Espai ZER01 d´Olot una selecció de pintures realitzades entre els anys 2002 i 2009. S´ha editat un magnífic catàleg retrospectiu per a l´ocasió amb textos de l´escriptor figuerenc Àngel Burgas i del Col·lectiu Leland Palmer.

Com el Humpty Dumpty de l´Alícia de Lewis Carroll, Narcís Gironell aconsegueix que les imatges (l´ou antropomòrfic del conte ho feia amb les paraules) signifiquin el que ell vulgui. L´estratègia a seguir és relativament senzilla: recuperar-les, extirpant-les si cal, del seu entorn normal com si fossin fruita madura i renegociar-ne el sentit mitjançant un seguit d´estratègies apropiacionistes que tenen en la ironia i l´ambigüitat les seves armes més poderoses. La fórmula podria ser aquesta: convertir en icona perenne allò que ha estat pensat per al consum visual ràpid. I és que els personatges de Gironell han estat extrets directament del magma visual en el qual vivim immergits, des de la publicitat impresa, passant per la televisió, fins a les diferents postals mediàtiques o figures de l´imaginari infantil. Tot pot ser absorbit per aquesta mena de rei Mides de la pintura.

La gràcia, en tot cas, és que la seva estratègia, malgrat ser apropiacionista, desemboca en uns treballs que són exactament el contrari del seu model original. És a dir: la frugalitat de l´estampa de combustió ràpida és substituïda per un àpat pantagruèlic on no només no hi té cabuda la immediatesa, sinó que allò que s´imposa és la reflexió abstracta sobre els temes de sempre (desig, amor, mort, etc.). La gràcia de l´invent, per qui encara no ho sàpiga, és que l´artista de Beuda aconsegueix realitzar aquest procés de «substanciació» mitjançant una pintura, novament, que se situa als antípodes de la seva antecessora: potser de manera premeditada o potser després d´un llarg procés d´assaig i error, l´artista ha descobert en els materials sintètics i en el suport metàl·lic els seus millors aliats. La calidesa tradicionalment associada a la pintura, per exemple, realitzada amb oli sobre tela, es neutralitza gràcies a l´asèpsia d´uns materials manllevats de la pràctica industrial. La pintura perd la seva memòria –la seva profunditat– i es converteix en superfície plana que et retorna la mirada com un mirall. Aquesta és, finalment, la ironia perversa que activa Gironell: ens obliga a mirar-nos per descobrir l´animal narcotitzat que tots portem dintre.

L´exposició que actualment presenta a l´Espai ZER01 d´Olot aconsegueix posar de cop, davant de l´espectador, els darrers vuit anys d´uns treballs que ell engloba sota el títol de «Paintings of Luxury». Luxuriosos o no, el que si són les seves obres és un himne indissimulat als imaginaris que, gràcies a la seva profunda ambigüitat, poden ser transitats al llarg de pràcticament tota una vida. Es tracta d´icones infantils que, en mans adultes, poden esdevenir just el contrari: farratge onanista o de-sig circumstancial. A la Sala d´Olot, a més, l´espectador podrà realitzar una operació molt més subtil i que, al final, és la que serveix per entendre i valorar la coherència de mitja vida dedicada a l´art: entre els anys 2002 i 2009, els grans temes de Gironell han evolucionat sense per això trair uns plantejaments que hom ja pot detectar en els inicis. Intentarem desglossar-los.