En ple any 2011, el públic i la premsa han ovacionat un film mut i en blanc-i-negre, L'artista, del francès Michel Hazanavicius. Es tracta d'un homenatge al cinema silent, seguint un actor estelar dels anys vint que s'apaga amb l'arribada del sonor i una figurant que s'enlaira a l'estrellat, gràcies precisament a la popularitat fulgurant de les pel·lícules parlades.

Una història que dóna peu a moments de simpàtica paròdia d'aquelles cintes antigues, amb aventures impossibles i galants de gran gesticulació.

Hazanavicius, responsable de les exitoses paròdies dels films d'espies OSS117. El Caire niu d'espies i OSS117. Rio ja no contesta, demostra que hi té la ma trencada a recrear humorísticament el passat cinematogràfic. Hi aporta també aïllades idees brillants, com la irrupció sobtada de la fressa dels objectes en un malson del protagonista, que somia neguitós la seva impossibilitat de parlarÉ I ha caracteritzat Jean Dujardin, còmic molt conegut a França, de manera que recorda plausiblement el Gene Kelly de Cantant sota la pluja, clàssic del qual pren molts aspectes argumentals, tot i que en quedi força lluny.

Els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne aspiren a guanyar la seva tercera Palma d'Or, amb El nen de la bici. Ambientada en un estiu lluminós, servida amb una fotografia colorista i uns commovedors subratllats musicals, explica una esperançada història de generositat i benvolença. Una mena de conte en què un marrec internat en un centre d'acolliment busca desesperadament el pare que l'ha abandonat i compta amb l'ajut d'una dona, talment una fada, que se'n fa càrrec els caps de setmana.

Així és que els Dardenne ?seguei?xen parlant de les relacions pares-fills en contextos de marginalitat, però ara en plantegen el trencament absolut. I, amb un guió volgudament i innecessàriament forçat, es col·loquen una mica massa bé el relat perquè desemboqui en un nou cant humanista a la redempció. En aquesta ocasió és la persistència irreductible de la bondat el que fa possible la transformació positiva del menut protagonista.

El bonisme de l'últim film dels Dardenne ha coincidit amb el de la nova pel·lícula de Robert Guédiguian. El director de l'entranyable Marius i Jeannette ha presentat a Un Certain Regard Les neus del Kilimanjaro, una nova crònica obrerista ambientada al barri marsellès de l'Estaque, on una parella de vells lluitadors a prop de la jubilació es plantegen si s'han de fer càrrec del parell de germans petits d'un aturat que els ha robat i agredit per a poder cuidar aquests menuts i ara és a la presó. Un excés de bones intencions ideològiques, que Guédiguian ens serveix amb els habituals Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darrousin i Gérald Meylan, i una colla de joves actors francesos amb què representa la manca de consciència social de les noves generacions.

La nota discordant ha estat, a la Competició, el film Michael, debut com a cineasta del director de càsting i actor austríac Markus Schleinzer. I és que mostra la "normalitat" amb què un pederasta manté segrestat el nen de deu anys que té al sòtan de casa, mentre ell es comporta socialment com un bon empleat, un correcte familiar, un amic per a sortir-hi de cap de setmana, tot i que sigui un solter de tarannà solitariÉ