L'artista Joan Puig Manera, un dels pioners de l'art cinètic a Catalunya i un dels primers pintors abstractes, va morir dissabte passat a l'Escala, localitat on residia des de feia uns deu anys, en una residència per a la gent gran. Les seves restes mortals descansen al cementiri de Pontós, on ahir va rebre sepultura, en un acte amb l'assistència de la seva filla Caterina Pla. L'artista va residir molts anys a la localitat empodanesa.
Puig Manera va nèixer a Olot el 18 d'octubre de 1921. Orfe des de molt jove, després dels estudis de Batxillerat a Figueres es va traslladar a Barcelona per cursar les carreres de Dret i Belles Arts.
El 1956, un any després de finalitzar la universitat, va marxar a París, on no va trigar gaire a connectar amb els mitjans artístics més avançats i al cap d'un mes ja disposava d'una galeria dedicada a exhibir el seu treball, per la qual cosa es va establir definitivament a la capital de França.
Membre del grup de pintors en permanència de les galeries d'art Craven i Denise René, Manera va participar assíduament en els Salons de París (Comparaisons, Réalités Nouvelles, Sala de Mai), que se celebraven cada any al Musée d'Art Moderne, afirma la biografia que li dedica la galeria d'art José de la Mano.
A la Galerie Craven va exposar al costat d'artistes de la talla de Dubuffet, Max Ernst, Kandinsky, Paul Klee o Joan Miró, entre altres figures de relleu mundial. I a The Paris Gallery (Londres) les seves obres compartien espai amb treballs de Victor Vasarely, Lucio Fontana, Auguste Herbin o Pierre Soulages, així com amb pintures de l'artista cinètic espanyol Eusebi Sempere.
Premiat a París
El 1966 Manera va obtenir el primer premi en el concurs de pintura organitzat per l'ambaixador d'Espanya a París. En dues ocasions -1961 i 1967- va ser seleccionat per representar a l'Escola de París al Carnegie International, a Pittsburg, considerada com la Triennal artística dels Estats Units, i la seva obra es va projectar a nivell internacional.
A París es va casar amb una francesa, però per motius familiars, el 1971 va abandonar la ciutat de les llums, ja separat, i va tornar a establir-se a Pontós, prop de Figueres, on va fixar la seva residència i el seu lloc de treball. A Pontós ja hi havia passat una primera etapa de joventut. Va formar part del Grup 5, compost també pels artistes Domènec Fita, Turró Vallès, i Emília Xargay.
Aquell mateix any, la Diputació de Girona li va concedir la Medalla d'Or, Primer Premi de Pintura. Durant la dècada dels setanta va exhibir els seus treballs en diferents localitats de les comarques gironines (Girona capital, Figueres, l'Escala, Pals), així com a Barcelona, on va aconseguir un gran èxit de crítica i vendes a l'exposició retrospectiva que li va dedicar la Galeria Dau al Set el 1974.
L'abril de 2011 va exposar a la sala de la Fundació Valvi de Girona. El crític d'art del Diari de Girona, Eudald Camps, va dir per a l'ocasió: "Manera destaca per la controladíssima paleta que sempre ha utlitzat, amb preponderància dels colors anomenats freds, i per la gran habilitat a l'hora de crear subtils modulacions cromàtiques que, a partir dels mínims recursos visuals, esdevenen veritables artefactes vibratoris de propietats quasi animades".
L'alcalde de Pontós, Narcís Algam, recorda manera com "una molt bona persona" que ja feia un parell d'anys que patia de la salut, i la seva filla Caterina, resident a França, venia a visitar-lo.
Fa un parell d'anys, la seva obra es va exhibir a Madrid, i molt recentment s'ha vist a Nova York.
La historiadora de l'art empordanesa Alícia Vinyas va escriure: "En les seves pintures cinètiques la protagonista és la geometria i el moviment, però, jo diria que la característica primordial d'aquesta pintura tan aparentment lineal i geomètrica és la sensibilitat i l'ànima que traspua".
