La Bisbal: la capital eterna de la ceràmica

«La supervivència de la indústria de la terrissa a la Bisbal, que es remunta almenys al segle XVI, és un història d'alts i baixos, amb tradició, passió i especialització; una supervivència que alguns veuen com un miracle»

08.08.2016 | 07:18
La Bisbal: la capital eterna de la ceràmica

Una de les imatges que ens va deixar el turisme dels anys seixanta és la dels estiuejants passejant pel popular carrer de l'Aigüeta de la Bisbal d'Empordà. Persones vingudes d'arreu, sovint escapant-se d'un dia rúfol a la costa, armades amb gelats de tots els gustos i untades d'Aftersun, se les veia rondar entre peces de ceràmica i souvenirs. Encara avui, i salvant les distàncies d'èpoques daurades, deixar-se perdre per les botigues de ceràmica, o pels cada cop més nombrosos brocanters instal·lats a la ciutat, és una mena de litúrgia que els passavolants segueixen fent. Una situació que a més d'un lector li resultarà familiar.

El que ja no és tan sabut són els precedents d'aquest fenomen. Un d'aquests es remunta als anys quaranta de la mà del prestigiós etnòleg Ramon Violant i Simorra, qui va dedicar bona part de la seva vida a l'estudi de la cultura popular del país i va formar una col·lecció fent expedicions arreu del territori. En una d'aquestes va fer parada a la Bisbal, al mateix carrer de l'Aigüeta, que després es convertiria en l'aparador per excel·lència de la ceràmica. Tot un presagi de la importància que assoliria aquesta indústria. Part d'aquelles peces que Violant i Simorra va recollir amb tant esforç i paciència en tallers com l'històric Ceràmica Martí, s'exposen avui al Museu Etnològic de Barcelona. Són el testimoni d'una tasca poc reconeguda, malgrat la seva important contribució a la ceràmica bisbalenca, com ho és també la importància d'un sector, el terrissaire, que ha viscut llargs anys de crisi i que espera de l'Administració més sensibilitat i diligència.

Aquesta darrera situació l'exemplifica prou bé l'eterna construcció del Terracotta Museu o el destí d'un interessantíssim lot de dibuixos i pintures de Joan B. Coromina, artista i precursor de la històrica fàbrica Can Coromina. Aquest lot va ser localitzat a Forallac per una persona vinculada al món cultural barceloní i salvat d'una dispersió segura gràcies a la intervenció de la Fundació Rafael Masó de Girona. La lògica diu que des de la Bisbal s'hauria d'haver apostat per aquest patrimoni.

FANG PER LES VENES

La supervivència d'una indústria com és la de la terrissa a la Bisbal, que es remunta almenys al segle XVI, és un història d'alts i baixos, però sobretot de llarga tradició, passió i especialització. Una supervivència que alguns veuen com un miracle si tenim en compte que gran part dels centres productors de terrissa del país han desaparegut o bé tenen una producció força minsa. El cas de la Bisbal és paradigmàtic perquè, actualment, aquest sector és un dels principals motors econòmics de la zona i ha convertit la població en un dels centres productors per excel·lència de Catalunya.

Això s'explica perquè la Bisbal és avui un clúster on es produeix un ampli ventall de productes. Tant es fabriquen atuells com peces per a la construcció, per a la jardineria o la coneguda ceràmica decorativa. A més, disposa de la matèria prima en quantitat i qualitat, que s'extreu d'unes explotacions conegudes com a terreres –alguna d'elles de dimensions força espectaculars– situades a les veïnes poblacions de Corçà i Sant Sadurní de l'Heura. Finalment, compta amb un seguit d'empreses proveïdores i espais com l'Escola de Ceràmica que tanquen el cercle.

Tot plegat fa que la terrissa estigui present arreu de la ciutat. A les botigues, a la trama urbana per les antigues fàbriques amb les omnipresents xemeneies que dominen el cel bisbalenc o per l'ús de la rajola i el maó en espais públics. És, al cap i a la fi, una ciutat que ha crescut amb una indústria que ha dibuixat –i condicionat– la seva expansió urbanística, ha anat de bracet dels booms demogràfics i, fins i tot, ha captat talent d'altres llocs. Això, que pot semblar un fenomen modern, a la Bisbal ja va succeir durant els segles XVIII i XIX amb l'arribada d'artesans d'altres centres productors de ceràmica, com Quart o Breda, i fins i tot Sabadell al segle XX.

Aquesta captació d'artesans demostra la importància de la terrissa bisbalenca, que es caracteritza, en paraules de l'experta en ceràmica María Antonia Casanovas, «per ser eminentment popular, utilitària i colorista». De fet, històricament, a la Bisbal s'han fabricat atuells destinats a la vida domèstica i també al sector agrícola i ramader. És el cas del càntir, considerat encara avui un dels productes més coneguts i apreciats.

Amb el pas dels anys, i sobretot al segle XIX, es va consolidar la producció de rajoles, primer de forma artesanal i després industrial. L'arribada de la mecanització d'alguns processos productius va impulsar la fabricació de peces auxiliars per a la construcció i, posteriorment, l'aplicació de la ceràmica com element ornamental en façanes i interiors d'edificis. Coneguda com a ceràmica de revestiment, va destacar especialment la rajola (com la clàssica de cartabó) acabada amb els característics colors bisbalencs com el suau groc mel, el típic «vermell Bisbal», l'elegant verd o el mariner blau marí.

La ceràmica de revestiment va viure una etapa daurada de la mà de nombrosos arquitectes vinculats al Noucentisme. Entre ells el conegut arquitecte gironí Rafael Masó i el figuerenc Pelai Martínez, qui va realitzar obres com el desaparegut Club Med de Cadaqués o la urbanització Torre Valentina. Tant Masó com Martínez van tenir un estret lligam amb la Bisbal. El figuerenc va ser durant molts anys arquitecte municipal i els dos hi van promoure la seva pròpia fàbrica. Per part de Masó, Can Coromina (en origen La Gabarra) i per part de Martínez, Manufactures de Terracota. Edificis com la Casa Masó o la Farinera Teixidor de Rafael Masó o el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició de Barcelona de 1929 (avui seu del Museu d'Arqueologia) o la remodelació de l'antic Ajuntament de la Bisbal de Pelai Martínez estan acabats amb ceràmica bisbalenca.

DEL «SOUVENIR» A LA CREATIVITAT

Si en el primer terç del segle XX la ceràmica va viure un autèntica època d'esplendor en què els tallers locals van aportar innovacions tècniques al sector i van conjugar hàbilment la producció industrial i l'artesania, el boom econòmic i demogràfic dels anys seixanta marca un abans i un després. Arriba el turisme de masses i es popularitza la segona residència i, de retruc, l'ús de la rajola, les vaixelles de ceràmica i també de tota mena de souvenirs. És una època de grans contrastos. D'una part, el sector s'industrialitza com mai per poder abastir la demanda. S'exporta a moltes zones turístiques de l'Estat i neix la gran fàbrica de la Pavicsa, que acabarà tancant les portes anys més tard. De l'altra, és el gran moment de la ceràmica decorada d'autor i de la seva consagració. Artistes tan valorats com el cotitzat Eusebi Díaz-Costa o l'emblemàtic Josep Vilà Clara introdueixen la ceràmica com element decoratiu a moltes llars a través de peces artístiques.

Aquesta època d'esplendor queda truncada a finals dels anys setanta. El sector entra en crisi a causa de l'ús exponencial d'altres materials en l'àmbit domèstic, com el plàstic i l'acer, i també pels canvis que viu la indústria de la construcció. Tanquen fàbriques, tallers i botigues, però el sector terrisser no es rendeix. Toca reinventar-se i emmirallar-se amb els orígens. Els tallers es fan més petits, però més productius, i la creativitat i la cerca d'un producte més artesà torna a agafar embranzida i adequar-se a les necessitats del client, que cada cop més, compra per encàrrec i exigeix originalitat.

Amb aquesta voluntat de reinventar-se i d'innovar neixen productes com el bol de llana, que fabrica en exclusiva el ceramista Jaume Rulduà a partir del desig d'una clienta barcelonina que tenia molt clar que havia d'anar a la Bisbal per trobar aquest curiós objecte. Però n'hi ha més, fins i tot amb prestigiosos guardons, com l'exclusiu test Voltasol, ideat per l'estudi BAG Disseny, que es mou en funció del vent, el sol o simplement pel desig de veure com gira. Disseny, funcionalitat, bona argila i el toc artesà d'un taller bisbalenc són els ingredients d'èxit d'un producte que, en paraules de Xavier Mora, soci i dissenyador de BAG, «conjuga innovació i tradició amb els materials del territori».

També en la construcció, la ceràmica torna a picar a la porta. És el cas del retorn d'un clàssic com la gelosia, que està fent les delícies dels decoradors i els arquitectes que busquen crear espais amplis, lluminosos i ben ventilats amb peces que tinguin la textura i el colors propis d'una manufactura artesanal feta amb matèria prima de la terra. Avui, l'empresa Ceràmiques Ferrés l'exporta a Grècia i Israel, i a casa nostra forma part de projectes de decoració d'habitatges particulars o d'establiments com el restaurant Disfrutar de Barcelona.

De ben segur que el retorn de la gelosia tindrà continuïtat amb altres apostes que contribueixin a assegurar la recuperació del sector. La reobertura fa pocs mesos del Terracotta Museu és, sens dubte, una bona notícia com també ho és el nou grau de FP en ceràmica que el curs vinent es farà allà on s'havia d'haver fet fa molts anys. A la capital eterna del ceràmica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema