El va sorprendre la notícia de la renúncia de Sa Santedat?

És clar, com a tothom, però després em vaig adonar que hi havia signes que s'haurien pogut interpretar en el sentit que el Papa podia haver estat meditant-ho. Quan es va entronitzar va parlar del fet que els bons pastors han d'estar al servei de l'home, donar tot el que puguin, i quan no es trobin en condicions de servir-lo, renunciar. No crec que hagi estat una decisió presa d'un dia per a un altre, sinó que l'ha anat madurant amb temps i altres signes ho demostren, com haver ordenat el condicionament d'un convent de clausura o haver nomenat camarlenc de l'Església el cardenal Bertone, fet que mostra que volia una persona molt propera en aquest càrrec que orientés el pròxim conclave.

Com a gentilhome del Papa, com ha rebut la renúncia?

Amb tristesa, però també amb alegria. Joan Pau II en els seus últims anys rebia contínues crides perquè abdiqués perquè deien que la seva salut no era bona. El cardenal Ratzinger en va ser testimoni i segur que va pensar que no volia rebre les mateixes crides.

Si en aquests moments ocupés el càrrec d'ambaixador al Vaticà, s'espantaria?

No. Mentre vaig ser-hi, entre 1997 i 2004, la salut de Joan Pau II s'anava deteriorant i cada dia hi havia el temor d'una tràgica mort, però tot seguia funcionant.

Com va ser la seva experiència, el seu tracte, amb Benet XVI?

Hi vaig parlar diverses vegades. La primera, quan vaig fer les visites de cortesia als cardenals. Llavors era prefecte per a la Doctrina de la Fe. El vaig trobar molt amable, molt correcte, molt culte i amb gran interès per Espanya. Coneixia molt bé el país perquè em va preguntar com funcionaven les autonomies, amb preocupació. Fixi's quina premonició, amb certa preocupació parlava de les autonomies fortes, les històriques, i les febles, que havien estat fetes constitucionalment, i es preocupava perquè aquestes autonomies fortes no desgastessin o dividissin la unitat d'Espanya. I això ja m'ho va dir el 1998.

No va ser la seva única trobada...

N'hi va haver diversos. Hi vaig tenir una altra conversa quan Joan Pau II va realitzar una cadena de peticions de perdó, i una d'elles va ser per la Inquisició de l'Església. Molts articles van posar en el punt de mira sobretot la Inquisició espanyola, quan va existir a tots els països. Llavors me'n vaig anar a veure el cardenal Ratzinger i em va dir que això el preocupava. "Té raó que s'està focalitzant sobre Espanya i no sobre la Inquisició en general com un error de l'Església en aquell temps", em va dir, i em va indicar que anés a parlar de part seva amb el confessor del Papa per dir-li que hi havia d'haver algun consultor espanyol a les comissions que es constituïssin. Vaig seguir les seves instruccions i vam aconseguir que aquell perdó no s'enfoqués directament sobre Espanya. I va haver-hi més xerrades en les quals vaig veure un home molt assabentat de tot, molt discret, molt tímid, però amb un gran coneixement i un gran sentiment. Per això crec que aquesta decisió l'ha pres després d'un temps de meditació. No crec que hagi estat una reacció immediata per una malaltia sobtada o un malestar passatger, sinó que ha estat una meditació portada per l'oració i per la seva necessitat de seguir servint l'Església de la millor forma. I la millor forma, exemplar, era, si no creu que sigui apte, renunciar.

L'anterior Papa, diu, era "universal". Qué destacaria del papat de Benet XVI?

Crec que se'l recordarà no només pels seus vuit anys de papat, on ha fet alguna cosa verdaderament important com és l'aproximació gran entre la ciència i la fe, sinó també per aquesta determinació de dir que la caritat és l'amor i Crist, l'amor de tots, la caritat total. Ara, amb aquest gest humil, que és nou a l'Església, perquè renuncia d'una forma despresa, sense motivacions polítiques, sense una altra raó que servir Crist i l'Església, servirà d'exemple, i no només per a molts servidors de l'Església, sinó també per a molta gent civil.

Creu que els catòlics entendran aquesta renúncia?

Penso que s'adonaran de la importància del papat, del pes enorme, que esgota una persona; que fan falta unes especials condicions físiques i mentals per portar-ho a terme. I que quan escollim un papa, li donem un gran poder, però també una gran responsabilitat. i que aquests càrrecs compten amb personalitats tan immenses com la de Benet XVI, que, quan s'adona que no està en condicions físiques de poder complir, renuncia perquè hi hagi un altre en condicions millors que pugui substituir-lo.

S'atreveix a fer pronòstics sobre qui el succeirà?

A Itàlia es parla molt de dos o tres persones, entre elles l'arquebisbe de Milà, i crec que ha arribat una mica el moment de tenir un papa americà perquè avui la major part de l'Església catòlica resa i parla a Crist en espanyol. Igual que vam tenir un papa polonès, crec que ha arribat el moment també, si ho inspira així l'Esperit Sant, de tenir un Papa iberoamericà.