Tisores de gènere, sostre de vidre i capa de ciment

«La presència de la dona a la ciència, la tecnologia i el pensament ha estat històricament limitada i subestimada. Al llarg dels segles, les dones han enfrontat nombrosos obstacles per accedir a aquests camps, que tradicionalment han estat dominats per homes. Tot i això, malgrat aquestes barreres, moltes dones han aconseguit destacar-se i fer importants contribucions en àrees com la investigació científica, la innovació tecnològica i el pensament filosòfic». És un text força simple, si es vol, però que, per la seva procedència, resumeix prou bé l’estat global de la qüestió. El va elaborar la intel·ligència artificial de ChatGPT quan aquest diari li va demanar un escrit breu sobre «la presència de la dona en la ciència, la tecnologia i el pensament». 

Aquesta prova amb ChatGPT es feia just el dia abans de la recent presentació a la seu de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) a la Coma Cros de Salt del llibre Dones de ciència, tecnologia i pensament (Viena Edicons), una obra de Marta Aymerich (Sarrià de Ter, 1968) i Àngels Fitó (Barcelona, 1970), dues dones que tenen precisament una llarga i destacada trajectòria en aquest ampli àmbit de la ciència, la tecnologia i el pensament. I en aquell acte, que va comptar amb la participació de dones i homes relacionats amb la recerca, la universitat, la docència i les administracions públiques, es va coincidir amb aquella diagnosi avançada per la intel·ligència artificial de manera sintètica, si bé aquesta vegada de manera molt més detallada i sucosa, posant negre sobre blanc als factors que provoquen aquesta discriminació, però també plantejant possible solucions per internar revertir-la.

«Que les dones, pel fet de ser-ho, no puguin contribuir de manera equitativa al món de la ciència, la tecnologia i el pensament fa que en surti perdent la humanitat sencera, i no només la meitat femenina», sentencia Marta Aymerich en l’arrencada del llibre. I continua en aquesta línia: «Si podent contribuir-hi impedim que el 50% del talent ho faci, perdem capacitat per avançar en el coneixement i la comprensió del món i l’univers, i també per fer-nos preguntes i cercar possibles solucions per als reptes actuals i futurs».

Aymerich, doctora en medicina (UAB) i màster en Salut Pública per la Universitat de Harvard, dirigeix el centre de recerca en salut digital de la UOC, de la qual havia estat vicerectora; abans, entre d’altres, va dirigir el Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) i l’Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques de la Generalitat de Catalunya, a més d’haver contribuït a la creació de la Facultat de la Medicina de la UdG.

Per la seva activitat professional, està molt familiaritzada amb les dades, i en el llibre n’ofereix de demolidores sobre la discriminació de les dones en la ciència, la tecnologia i el pensament. Per exemple, que si bé la Unió Europea «gairebé ha aconseguit la paritat de gènere entre les persones que fan el doctorat (...) pel que fa a l’ascens professional i la participació de les dones en la presa de decisions, les dades ja no són paritàries». Així, apunta, «el 2018, a escala de la UE, les dones representaven més del 40% del personal acadèmic de mitjana i, en canvi, pujant en l’escala acadèmica, només arribaven a una quarta part (26,2%) de les posicions de professorat o personal investigador permanent». I més amunt la cosa empitjora: a Europa, «només un 18% de les universitats estan liderades per una rectora», i el 2022 encara hi havia països que no tenien cap dona al capdavant de cap de les seves universitats. No cal anar gaire lluny, a més: «Malauradament, aquesta era la situació de Catalunya el 2022 i, òbviament, també és la de la major part de la seva història universitària. Val a dir que actualment n’hi ha dues, de rectores, però dues o tres ha estat el nombre màxim simultani de rectores que han tingut en algun moment les dotze universitats catalanes».

Només dues de les dotze universitats catalanes tenen una rectora; en el conjunt d’Europa, només el 18% de les universitats les lidera una dona

Una d’aquestes rectores universitàries que hi ha avui a Catalunya és Àngels Fitó, corresponsable amb Marta Aymerich de Dones de ciència, tecnologia i pensament. Doctora en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i màster en Direcció Fiscal i Financera de l’Empresa per la mateix universitat és la rectora de la UOC, vicedegana del Col·legi d’Economistes de Catalunya, i membre del Consell Assessor en Política Econòmica de la Generalitat. Fitó forma part d’un grup minoritari però que creix, segons una altra dada que aporta Marta Aymerich: «En els últims vuit anys el nombre de rectores a les universitats de l’Associació Europea d’Universitats ha passat del 10,5% al 18%, i el nombre de vicerectores ha augmentat del 24% al 30%. Tanmateix, malgrat aquest guany significatiu, el nombre de dones encara està molt per sota respecte al nombre d’homes com a líders universitaris. I el mateix s’observa pel que fa al lideratge en centres de recerca».

Un exemple molt gràfic de la situació de la dona en el món acadèmic és la figura de les anomenades «tisores de gènere» que apareixen quan es representa en un gràfic la progressió en la carrera científica de les dones, d’una banda, i dels homes, de l’altra. Les dades sobre aquest fenomen global apunten que «en nombre de titulacions d’educació superior hi ha més dones (60%) que homes. El punt on s’encreuen és el nombre de persones que han obtingut el doctorat (50%), i llavors les línies van divergint entre homes i dones quan s’assoleixen les diferents categories de professorat o personal investigador permanent, fins a la màxima categoria, amb un 80% d’homes i només un 20% se dones». Segons Marta Aymerich, «el gràfic es repeteix arreu del món»: «Catalunya, malauradament, mimetitza aquestes tisores obertes».

Perdre facultats?

En aquest punt, Marta Aymerich introdueix els altres dos conceptes que apareixen en el títol d’aquesta peça, el sostre de vidre i la capa de ciment: «És inversemblant pensar que, a mesura que s’avança en la carrera, les dones van perdent facultats per seguir pujant i que, en canvi, els homes les mantenen i les augmenten. Així doncs, ¿hi ha un sostre de vidre que impedeix a les dones avançar en la carrera? ¿O més aviat és una capa de ciment gruixuda que obliga a replantejar la manera d’accedir a les posicions de l’escala acadèmica?».

El llibre denuncia en aquesta línia «els biaxos de gènere en les carreres acadèmiques i científiques», que poden arribar a situacions insospitades en països suposadament molt avançats: un estudi publicat a Nature revelava que a Suècia «els investigadors principals que eren dones havien de tenir 2,5 vegades més currículum que els que eren homes perquè els atorguessin un ajut econòmic per al projecte de recerca que lideraven».

Un dels aspectes que més qüestiona el treball de Marta Aymerich és l’actual sistema d’avaluació acadèmica, que «dona importància excessiva al nombre d’articles publicats i gairebé no compten -si és que compten- altres paràmetres, com ara què s’aporta a la societat (...), la capacitat de forma doctorands i com es formen, la manera de fer créixer un grup de recerca, i quin impacte ha tingut la recerca».

Analític o compassiu?

També denuncia «estereotips de gènere que tenim incorporats com a biaixos inconscients. Per exemple, en les valoracions de feina, el llenguatge s’utilitza de manera diferent en funció del gènere». I recull un article de Harvard Business Review basat en 81.000 avaluacions de 4.000 persones: «L’estudi va trobar que als homes se’ls assignaven amb més freqüència atributs com ara analític, competent i fiable, i a les dones, atributs com ara compassives, entusiastes i organitzades, tot i que els resultats d’homes i dones van ser els mateixos amb mesures més objectives. Davant d’això, l’article llançava la pregunta: amb dos candidats iguals, a qui ascendiries? ¿Algú que en les seves valoracions d’acompliment és valorat com a analític o algú que és compassiu?»

En la presentació del llibre a la UOC, Aymerich i Fitó no van estar soles: conduït per Montse Palma, Síndica de la UdG, hi van intervenir el Conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal; l’alcalde de Salt, Jordi Viñas; el rector de la UdG, Quim Salvi; l’escriptora i presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana, Mariàngela Vilallonga; les investigadores de química computacional de la UdG Sílvia Simon i Sílvia Osuna; l’investigador expert en envelliment Salvador Macip; i la professora de l’Institut Vallvera de Salt Marta Guillaumes.

Tots ells van esmentar alguns dels referents femenins que els han influït en la seva trajectòria personal i/o professional, i al marge de noms de dones molt reconegudes, diversos d’ells es van referir a persones molt properes i «anònimes», mestres o educadores que els havien inspirat. I també van plantejar en la part final de l’acte propostes per afavorir la presència de la dona en aquests àmbits de l’activitat, en els quals encara es troba en inferioritat de condicions en relació amb els homes. Revisar els sistemes d’avaluació acadèmica, fixar mesures que facilitin la conciliació de la vida familiar i laboral i fer més visible l’actuació de les dones que ja s’hi dediquen van ser algunes de les propostes que es van posar sobre la taula.

Vint dones referents

Curiositat, tossuderia i optimisme són, segons Àngels Fitó, trets que comparteixen la vintena de personalitats que apareixen a Dones de ciència, tecnologia i pensament, un llibre que porta com a subtítol «Referents que desperten vocacions», i que dedica bona part del seu contingut a explicar la vida i l’obra d’una vintena de dones de diferents èpoques, procedències i trajectòries, sempre relacionades amb l’ampli àmbit que estudia el volum. Per l’ordre que hi apareixen, aquestes dones són Ingeborg Bachmann (1926-1973, escriptora austríaca); Pilar Bayer Isant (1946, matemàtica barcelonina); Mary Beard (1955, catedràtica britànica especialitzada en estudis clàssics); Lourdes Beneria i Farré (economista nascuda a la Vall de Boí el 1937); Martha Chase (1927-2003, biòloga nord-americana especialista en genètica); Àngels Ferrer Sensat (1904-1992, pedagoga barcelonina); Kate Gleason (1865-1933, enginyera, empresària i filantropa nord-americana); Katalin Karikó (1955, bioquímica hongaresa guanyadora del Nobel de Medicina); Ada Lovelace (1815-1852, pionera britànica de la informàtica); Lynn Margulis (1938-2011, biòloga nord-americana); Cecília Marín Gratacós (1903-1959, metgessa banyolina); Marianna Mazzucato (1968, economista italiana); Gabriella Morreale (1930-2017, química i endocrinòloga italoespanyola); Magdalena Ugarte (catedràtica espanyola de bioquímica i biologia molecular); Conxita Mir (1952, historiadora lleidatana); Iris Murdoch (1919-1999, escriptora i filòsofa britànica); Elinor Ostrom (1933-2012, economista i politòloga nord-americana, premi Nobel d’Economia); Montserrat Roig (1946-1991, escriptora i periodista barcelonina); Anna Navarro Schlegel (1968, empresària olotina); Carme Torras (1956, matemàtica i escriptora barcelonina) i Cèlia Viñas (1915-1954, poeta, escriptora i pedagoga lleidatana).

Els textos que glossen la vida i l’obra d’aquesta vintena de dones referents els han escrit homes i dones també de perfils molt diversos: Jaume Claret Miranda, Marina Garcés Mascareñas, Ramon Gomis de Barbarà, Maria Antònia Huertas Sánchez, Gemma Marfany Nadal, M. Jesús Martínez-Argüelles, Jaume C. Pons Alorda, Clàudia Pujol Devesa i Sanjay Sarma, Marta Aymerich Martínez i Àngels Fitó Bertran. 

En la presentació del llibre, la mateixa Àngels Fitó va insistir en aquells tres trets característics d’aquestes dones: «La curiositat com a motor de la vocació; la tossuderia enorme de superar apriorismes, el rebuig i tota mena d’obstacles; i l’optimisme recalcitrant, sumat a una voluntat transformadora, que es tradueix a més en una manera de fer integradora i col·laborativa».

Tant en la seva intervenció en aquell acte a Salt com per escrit en el llibre, Fitó defensa la vigència d’aquells tres conceptes i en el cas de la curiositat, la necessitat de «saber inculcar-la». Ara bé, segons assenyala en la part final del volum, «si recuperem els inicis de totes les biografies que us hem mostrat, ens adonem que aquesta curiositat està atiada per una força primera: la tossuderia de voler millorar el món i els seus habitants. Marcades per fets, com l’experiència traumàtica d’haver viscut l’horror des de primera fila, o per persones, mestres o familiars que els van fer evident el benefici de l’acció científica, les nostres protagonistes han cercat de manera incombustible nous paradigmes que ens permetin viure en harmonia». Finalment, l’optimisme «necessari per desafiar els apriorismes, obviar el rebuig i superar el desànim».

Subscriu-te per seguir llegint