Un cafè a la Moncloa

El dimecres 7 de febrer d’aquest mateix any no va ser per a mi un dia normal. Aquell matí estava convidat a una trobada amb Pedro Sánchez, president del govern, al palau de la Moncloa. M’explico. Tres dies després es lliuraven els premis Goya de cinema a la tradicional gala de l’Acadèmia. En els darrers temps el govern estava especialment interessat a teixir bones relacions amb un món que tradicionalment li és proper ideològicament, però amb el que havia tingut algunes topades per qüestions legislatives i de regulació. Per aquesta circumstància els assessors presidencials organitzaren una trobada amb un grup heterogeni de persones, menys d’una dotzena, tant del món artístic com empresarial d’aquest sector del qual vaig acabar formant part.

Quan em varen trucar per convidar-me i donar-me instruccions per la trobada ja havia estat advertit per un amic que agafés un telèfon llarg i amb molts números encara que sospités que es tractava d’una d’aquestes insuportables trucades comercials. Òbviament vaig dir immediatament que sí. Primer perquè era una ocasió de tractar i escoltar amb el president assumptes del nostre interès professional habitualment poc entesos per l’administració i trobar el seu aval a algunes reivindicacions. Segona, perquè com observador atent del què veig fruit de la curiositat, condició essencial de qualsevol periodista, em permetria un accés a un dels personatges que més han trencat esquemes en la història recent del país. Finalment, perquè em permetria explicar-ho, per exemple aquí mateix.

Ens van convocar per les 11 del matí. Vaig sortir amb molta anticipació. A la ràdio del taxi que em portava al Palau de la Moncloa escoltava la sessió de control que se celebra tots els dimecres. Era d’una cruesa i d’una desconsideració personal, ja no política, absoluta. A Pedro Sánchez li deien de tot i ell aguantava tornant tots els cops. Fa molts anys que segueixo la vida parlamentària. En vaig fer moltes cròniques en una de les meves primeres etapes de vida professional. Ja llavors es deien de tot. La definició de «frívola, superficial, inconsistent» que va fer Josep Pla de l’actuació parlamentària es mantenia i engreixava amb una tendència teatral que jo he definit a vegades com propera a l’astracanada, subgènere teatral on l’actor baixa expressament de nivell de qualitat per cridar l’atenció del públic i provocar les seves rialles.

Però aquell matí els improperis varen anar massa lluny i per un moment vaig pensar que ens trobaríem amb un Pedro Sánchez afectat i malhumorat per aquell debat tan negatiu. Res més lluny de la realitat. Un cop que la seguretat i un seguit d’uixers i personal de protocol ens conduïren cap a la residència del president, que és un edifici encerclat d’un mur dins del complex de la Moncloa on ell viu, treballa i rep les visites, aquesta funesta percepció va desaparèixer. Faltaven pocs minuts per les onze del matí quan es va obrir la porta d’una sala d’espera i va aparèixer somrient Pedro Sánchez. Fresc com una rosa, com si hagués jugat un partit de tenis i s’hagués acabat de dutxar, vestir i esmorzar. Vestit blau fosc, camisa blanca, corbata vermella i sabates negres.

Aquella primera percepció em va enviar un senyal, per aquest home no hi ha desgast com és tradicional en gent que té tantes altes i estressades responsabilitats i li rellisca la crítica de l’adversari. Ens va fer passar al saló de columnes que és la imatge mítica de les trobades a la Moncloa. Testimoni dels grans moments de la política espanyola de les aviat cinc darreres dècades. Quan va prendre seient al sofà blanc, amb les cames com repenjades que es balancejaven lleugerament tenint al cantó a la directora Isabel Coixet, em va semblar que era conscient que el conjunt dels assistents estàvem embadalits amb la seva seducció dels gestos i exhibició implícita de poder. Només faltava que acaronés un gatet per pensar en alguna famosa pel·lícula. Durant aquella hora va donar la sensació que nosaltres érem l’únic centre de la seva atenció. Ho va fer molt bé.

Quan aquesta setmana l’amic Dani Duch, fotoperiodista cassanenc i antic cap de fotografia d’aquest diari publicava a La Vanguardia unes fotos amb Pedro Sánchez, demacrat poc abans que aquest obrís un procés de reflexió respecte a la seva continuïtat, em va semblar que el mite d’home de ferro s’esvaïa. Havien passat dos mesos de la visita a la Moncloa que al seu rostre semblaven cinc anys. Per tant, conclusió, alguna cosa important passarà el dilluns. I acabo, l’única persona que va demanar prendre un cafè amb el president quan ens varen demanar si volíem prendre alguna cosa, vaig ser jo. Ja no es pot dir que mai cap català ha aconseguit res de la Moncloa.

Subscriu-te per seguir llegint