Playas las de Lloret... Dichosos los ojos que os vuelven a ver". Així canta el tenor a la sarsuela Marina, que poc li falta per considerar-la una òpera. "Costas las de Levante...". I és que en això de les costes estem com pocs països. Les peninsulars arriben als 4.000 quilòmetres i sumant les Balears i les Canàries ens acostem als 6.000 quilòmetres.
Fa poc hem recordat que un segle ha complert la denominació de Costa Brava que va fer el senyor Ferran Agulló a l'ermita de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols. Dotzenes de vegades he contemplat des de les terrasses que envolten l'ermita l'espectacular paisatge d'aigües i penyasegats. Costa Brava que es perllonga des de Portbou fins a Blanes. Un servidor, que és home de mar, però no de platja, sol dir que a Catalunya el mar comença a Blanes.
El bateig de Costa Brava ha tingut, ja en el segle passat, un grapat d'imitadors, de maner que lluïm, només a la Mediterrània, diverses costes amb nom propi. Com a representant d'aquestes únicament citaré una població. Així Salou quant a la Costa Daurada; Peníscola, per la Costa de Azahar; Benidorm, per la Costa Blanca; La Manga, per la Costa Cálida; Roquetas, per la Costa d'Almeria; Almuñécar, per la Costa Tropical; Marbella, per la Costa del Sol i ja passat Gibraltar, en aigües atlàntiques, Chiclana, símbol de la Costa de la Luz.
Confesso que ignoro si recorrent mars i costes cap al nord, n'existeixen altres amb nom específic. Sí és ben coneguda la Costa do Morte, a Galícia, però no en sé cap altra, encara que p0t ser que hi sigui. Per cert, que segons tinc entès la Costa da Morte no es diu així pel perillós de les seves aigües, sinó perquè des d'ella es contempla la posta de sol, "morte", a l'horitzó marítim. No posaria la mà al foc, però crec que és com dic. Al Cantàbric només se m'apareix, encara que no com a costa, la platja de la Concha, a Sant Sebastià, potser la ciutat més bonica d'Espanya, que, com saben, en euskera es diu Donostia.
Però hi ha més batejos: els inventats per la naviera Costa Cruceros. No citaré representatives escales portuàries ni països, però sí els noms de les molt variades singladures perquè em semblen força divertides. Així els viatges que es defineixen com a Costa Romàntica, Costa Concordia, Costa Pacífica, Costa Victoria i, per últim, Costa Fortuna.
O sigui que per costes personalitzades no podem queixar-nos, ja siguin com a realitats físiques del nostre litoral o de metàfores, diguem "poètiques", de l'abans citada naviera. Les del litoral les coneixo, pràcticament, quasi totes, però em segueixo quedant amb la nostra Costa Brava. És la que millor m'encaixa i estimo després de recórrer-la a peu, de punta a cap, un parell de vegades, i en innombrables navegacions.
Encara que avui no ve al cas es fa ?inevitable denunciar, un cop més!, que des de la mar es veuen clarament els incomptables disbarats urbanístics que sobretot amb cobdícia de divises estrangeres i ritme de pasdoble han destruït molts paratges que foren d'incomparable bellesa, quietut i harmonia. I si m'he d'escollir una platja que encara conservi força de la seva puresa original, em quedo amb la de la Conca, al final del Camí de Ronda que s'inicia a s'Agaró.
Per acabar, tornem al principi, encara que sense música, de la sarsuela Marina: "Costas las de Levante, playas las de ?Lloret, dichos los ojos que os vuelven a ver".
