En temps de crisi, qualsevol manifestació a favor de la gratuïtat de la cultura o específicament de la gratuïtat de la informació, encara que sigui diferencial o de qualitat, arriba immediatament a un ampli sector de la població i es va estenent moltes vegades a la velocitat de la llum, o per ser més exactes, a la velocitat de Twitter o de Facebook, portada en grans atencions pels qui només veuen els beneficis immediats que pugui oferir, sense que aquestes manifestacions reposin i s'assosseguin prou perquè puguin analitzar-se des d'una perspectiva una mica menys a curt termini, o que, com a mínim, no reflecteixin només els pros, sinó que tinguin en compte també els contres. Que a vegades són molts, i importants.
Quan encara segueix viu el debat sobre la gratuïtat de la cultura a Internet (llibres, pel·lícules, discos, etc., gratis per a tothom), encara que això aboqui a mitjà termini a una situació d'absolut classisme i desigualtat en la qual la creació cultural sigui patrimoni exclusiu dels adinerats que poden dedicar-s'hi sense haver de preocupar-se pels ingressos, és a dir privilegi únic de persones que escriuran al dictat dels estats o organismes que els puguin subvencionar, sorgeix ara una altra defensa de la gratuïtat de la informació de qualitat, però aquesta vegada pel temor que s'obri un forat entre els qui puguin accedir a continguts periodístics de qualitat, que requereixin un pagament, i els qui només accedeixin a la informació gratuïta que circula per la xarxa. Cal, per tant, apunten, combatre urgentment aquesta tendència al cobrament per continguts de qualitat, perquè no creixi la bretxa digital.
I aquesta asseveració no pot ser aliena a un parell de preguntes. La primera d'aquestes, que si no es paga pel periodisme de qualitat, qui podrà desenvolupar-lo? Si el periodisme de qualitat ha de ser gratuït, qui en pagarà el cost?
Revelar trames corruptes, guanyar-se la confiança de fonts importants que revelin allò que els poders volen ocultar, mantenir corresponsals enganxats al territori que siguin capaços d'investigar i no ja només d'explicar el que altres no saben o no s'atreveixen a explicar, sinó que a més d'explicar-ho bé, ho analitzin perquè sigui útil a la comunitat; o tenir gent capacitada, formada en la seva professió i que no es deixi acovardir pel poder; en definitiva, fer un periodisme de qualitat, costa diners. Si apostem per combatre aquesta tendència a cobrar per aquest periodisme de qualitat i diferencial, si el periodisme de qualitat no es paga, si cal donar-lo gratis, com es podrà fer? La creixent tendència de molts dels principals mitjans de comunicació internacionals a cobrar pels continguts diferencials també en les seves plataformes digitals, apunta precisament en aquesta direcció, que cal mantenir uns equips suficientment bons per fer periodisme de qualitat, i això costa diners.
Però és que, a més, la pèrdua del periodisme de qualitat no reduiria cap bretxa digital ni suposaria només un perjudici per a aquells que puguin pagar-ho ni un benefici per als que no, sinó que empobriria tota la societat, perquè el periodisme és una de les activitats de les quals es beneficia tota la societat, tant els que compren diaris com els que no. Si un diari treu a la llum les comissions il·legals que s'embutxaca un polític, o els abocaments contaminants que una empresa està realitzant en un riu amb el qual es reguen els camps de cultiu, per posar dos exemples al vol, el benefici és per a tota la societat, tant per als qui paguen pel diari o per les informacions de qualitat com per als que no. Els delictes es fan públics, cessen, i el benefici és per a tothom.
Busquem solucions perquè els que no puguin pagar per la informació diferencial hi tinguin accés, lluitem per reduir la bretxa digital, però sumant per a tothom, perquè si, per contra, apostem per barallar-se perquè no es pagui pel periodisme de qualitat i aquest no pot mantenir-se, no sortiran perdent els que paguen ni guanyant els que no, serà tota la societat la que hi sortirà perdent, serà tota la societat la que quedarà empobrida.
