Si camina a quatre potes, té cua i borda, sol ser un gos, no un humà (amb excepcions), així que prou sensibleries. L'Excálibur podia haver estat infectat d'ebola i en podia ser transmissor tot i no mostrar símptomes. Dos "podia" en una mateixa frase, sí, però suficients per matar-lo si hi ha una remota possibilitat d'infectar humans. L'ebola es transmet per fluids corporals i res deixa anar més baves que un gos, a excepció d'un culer quan en Messi superi la marca de Zarra al Bernabéu. Ja sé que els gossos són tan afectuosos que es passen la meitat del temps fent petons als seus amos. L'altra meitat se la passen llepant-se el cul.

Estimar els gossos no indica res d'una persona, Hitler també els estimava. Per això fa basarda que pretesos adults es mobilitzessin per un gos que podia ser una bomba amb quatre potes. Els nostres avis, més savis, tractaven els animals com animals, amb respecte i un cop de pal de tant en tant. Si emmalaltien els mataven i avall que fa baixada. Una societat que parla als gossos com si fossin nens, els duu amb cotxet, els vesteix i els petoneja és una societat Disney. Però Excálibur no era Goofy i amb permís judicial o sense, l'hauria matat amb les meves pròpies mans si visqués a prop dels meus fills (ningú dels seus defensors hi viu a prop, és clar). Ja ho va titular Horace McCoy en la seva inoblidable obra: oi que maten els cavalls? Amb més raó aquest gos. Si tant el consideraven família que publiquin una esquela i li guardin dol.

Si la gent llegís més Faulkner i menys Enid Blyton, sabria que la vida no és de color de rosa ni per als humans, molt menys pels animals. I no m'acusi ningú de no estimar els gossos. A mi em passa com a Rimbaud (o era Baudelaire?), que en fer mala cara quan una senyora feia petons al gos, aquesta li va preguntar ofesa si no li agradaven aquests animals. El poeta va respondre: sí senyora, els gossos m'agraden molt, el que no m'agrada és la gent a qui li agraden els gossos.