25 de febrer de 2018
25.02.2018

Creure en la justícia

25.02.2018 | 06:30

El sistema judicial no gaudeix de gaire bona premsa entre l´opinió pública espanyola i catalana. La gent no hi té la fe ni la confiança que convindria perquè pugui dur a terme la seva elevada missió amb plena eficàcia. A aquest estat de coses hi han contribuït sens dubte una multitud de factors que seria llarg d´analitzar i que a vegades es condicionen entre si mateixos, des dels mitjans materials, que sempre han tendit a ser molt escassos, fins a la lentitud exasperant de la tramitació, que dissuadeix molta gent de recórrer als tribunals. Els sistemes d´accés a la carrera judicial, les vies de promoció interna, el risc de l´endogàmia i la dependència política han estat altres factors que han contribuït a un desprestigi àmpliament estès.
És evident que hi ha un exercici quotidià de la justícia que, amb més o menys dificultats, fa el seu camí de manera positiva, empesa per professionals competents i jutges entregats que fan honor al servei públic que els pertoca. Però quan la mirada s´adreça a les cúpules judicials, a aquelles que tenen la darrera paraula o entenen en els casos més ressonants, la confiança popular es ressent de les nombroses mediacions i influències que s´hi interfereixen de manera permanent. I és en aquest punt on entra en joc un element essencial de l´estat de dret que, en la justícia espanyola, presenta notòries deficiències: ens referim naturalment a la separació de poders, pilar fonamental de la democràcia que trontolla constantment a causa de la intervenció de l´executiu, que cerca massa sovint la manera d´atreure el sistema judicial cap a la seva òrbita i la seva dependència. Quan això passa, la justícia navega per mars tempestuoses, i això s´agreuja si es constata que la transició política espanyola no va saber fer net d´un poder que va actuar durant la dictadura com un dels braços executors del règim franquista.
Últimament, les conseqüències del procés sobiranista i la repressió desfermada que s´ha desencadenat contra els seus principals promotors han fet caure el prestigi de les cúpules judicials fins a extrems alarmants. El ministeri fiscal s´ha mostrat com un dòcil servidor i executor de les voluntats polítiques del govern i els jutges han emprès una deriva d´imputacions absurdes que no sembla tenir límits. Així, l´atribució forçada de presumptes delictes tan greus com la sedició o la rebel·lió, les mesures cautelars abusives, la persecució de conductes que s´inscriuen en l´àmbit de l´exercici dels drets fonamentals de llibertat d´expressió, manifestació i associació, la utilització reiterada d´arguments pròpiament polítics en les interlocutòries, les indicacions expresses del govern, la tolerància envers les conductes dels grups ultradretans... tot plegat ha fet que la gent hagi deixat de creure, encara més, en la imparcialitat i la independència del poder judicial.
Després hi ha també les resolucions que es fan difícils de digerir per part d´una opinió pública sensibilitzada. Ara mateix, a molta gent li ha costat d´entendre que l´Audiència de Barcelona hagi deixat en llibertat sota fiança els culpables del cas Palau, una causa que ja es va allargassar d´una manera escandalosa. Tot i entendre que la sentència no és ferma i barrejant segurament naps amb cols, molta gent es pregunta com a determinats personatges els costa tan poc de defugir la presó i, per contra, altres persones que ni tan sols han estat jutjades hi romanen tant i tant de temps.
Si queden encara a Espanya persones i polítics que s´alarmen per la degradació de la nostra democràcia, convindria sens dubte que, ben aviat, fessin aixecar el seu clamor pel desprestigi creixent d´una peça tan important com el nostre sistema judicial.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema