Ens tocà la grossa

No és veritat que mai us hagi tocat la loteria, us recordo que vàreu resultar premiats després de comprar un sol número de 70 bilions disponibles, sí, bilions, i qui diu comprar diu formar part de la probabilitat improbable que la vostra existència es fes efectiva després de l’encontre d’un òvul i d’un espermatozou en una nit d’estiu, després que en el bombo es barregessin totes les possibles combinacions genètiques a resultes del festeig, com ens ho recorda Kathryn Paige Harden en el seu llibre La loteria genètica –el llibre no parla de la sort d’haver nascut, sinó com ens pot anar a la vida segons els nostres gens, però això és una altra història– i Alí Binazir en un article en un blog de la Universitat d’Harvard ho explica reculant en el temps. Per començar hem de posar en quarantena que Cupido allà on posa l’ull posi la fletxa, l’enamorament o l’arravatament eròtic sol ser el resultat de circumstàncies inesperades, si un dia ella no hagués arribat tard a la disco o ell no hagués punxat la roda del cotxe no existiríem, com tampoc existiríem si ell, encegat de desig, no hagués esgarrapat el condó, però entrem sense fer marrada en elucubracions en el ball de xifres, la dona posseeix en els seus ovaris milers d’òvuls dels quals uns 400 resultaran operatius, l’home pot fabricar uns 400 trilions d’espermatozous al llarg de la seva vida, unes xifres que es poden considerar vàlides per a totes les generacions d’avantpassats, unes 400.000, fins arribar a uns homínids que serien la llavor de la humanitat, fa uns set milions d’anys, i segons el raonament d’Alí Binazir, les probabilitats del nostre naixement són una entre 10 elevat a 2.685.000, que és el mateix que la probabilitat que es trobin dos milions de persones i que tirin un dau de mil milions de cares i totes treguin el mateix número, o que si ens imaginem que els planetes del sistema solar estiguin habitats per un nombre de persones igual al de la terra, i ens toqués la grossa en un sorteig en què participessin tots els habitants del sistema solar, una probabilitat pràcticament zero. Som supervivents d’un holocaust inimaginable sense haver-ho merescut, la nostra existència està envoltada d’un halo fantasmagòric, envoltats d’existències fantasmagòriques que deambulen per un planeta fantasmagòric, un cap d’agulla en un univers fantasmagòric que li tocà la loteria perquè fins on arriben els nostres coneixements la vida en l’univers és un bé escàs.

No és la meva intenció fer perdre la fe a ningú, la fe és una corrent d’aigua torrencial que sempre troba una sortida, és més, estic convençut que molts veuran la mà del seu creador en la improbabilitat del seu naixement, i recordaran la frase d’Einstein, «Déu no juga als daus» –treta de context perquè el que volia dir Einstein era que no li feia el pes l’aleatorietat de la física quàntica– i afegiran que Déu es serveix de l’estadística per posar a prova la nostra fe, sí, cada un de nosaltres és fill d’un miracle, com també, és un miracle, segons com es miri, el nombre que mai un ordinador quàntic podrà calcular dels no nascuts i que no naixeran mai, quants grans de sorra penseu que podeu agafar amb la mà?, tots els grans de sorra de totes les platges del planeta més tots els grans de sorra de tots els deserts, han de ser una minúcia al costat del nombre infinit dels no nascuts. Però la vida no consisteix en donar voltes a qüestions enrevessades i d’escàs profit, sinó en trampejar de la millor manera que sapiguem i puguem el dia a dia, entretenir-nos amb les novetats dels calendari, com ara amb el partit del Barça d’aquesta nit o amb les arengues dels polítics en vistes a les properes eleccions.

Subscriu-te per seguir llegint