Un laberint polític sense sortida?

Han començat les entrevistes electorals i es repeteix la pregunta que tothom esquiva: amb qui pactaria si fos necessari? Tant se val com es formuli i de quantes maneres s’insisteixi: cap candidat no caurà en la trampa d’esmentar una preferència que allunyi una part dels potencials votants. Però és que, a més a més, avui a Catalunya la qüestió dels pactes de govern és un trencaclosques dels que provoca migranya. L’examen dels possibles aparellaments no ofereix gaires esperances de combinacions fructíferes, si fem cas al que diuen els vehements portaveus. Vegem-ho.

ERC i Junts no poden governar plegats perquè s’odien com només poden fer-ho els germans separats per doloroses ferides. Junts i PPVox, perquè són nacionalistes de nacions antagòniques. PSC i Junts, pel projecte nacional i per aquella cosa antiga de la dreta i l’esquerra, que no ha mort i demostra la seva vigència quan es discuteixen els impostos. Junts i Comuns, pel mateix que Junts i PSC, però encara més. ERC i PPVox, per la distància entre els respectius models nacional, econòmic, social i cultural. ERC i PSC, perquè ERC veu els socialistes com uns dimonis espanyols. PPVox i Comuns, perquè són aigua i oli en absolutament tots els ordres de la política. PSC i PPVox, perquè depenen de les respectives centrals madrilenyes, que estan a matadegolla. PSC i Comuns podrien governar plegats... si sumen majoria absoluta, però qualsevol en altre cas, serà complicat. ERC i Comuns es podrien entendre acceptant que no aniran junts a la independència, però de totes maneres ara mateix no sumen. I l’entranyable CUP no pot governar amb cap dels esmentats perquè el seu regne no és d’eixe món autonòmic.

Però no cal desesperar-se, perquè les urnes sempre són imprevisibles i, a més a més, l’endemà res del que s’hagi dit fins ara no impedirà què els incompatibles es fiquin junts al llit, els odis mortals es tornin suportables i els grans vetos s’evaporin. Coses de la política.

Subscriu-te per seguir llegint