Lloc de privilegi en candidatura, es ven

La política és per a gent amb possibles, em refereixo a la política de JuntsxTrincar, o com es diguin avui, que és l’única autèntica. Per a formar part de la llista electoral del partit del Vivales, s’ha de passar per caixa: 6.000 euros els vint primers de la llista per Barcelona i els set primers de les altres demarcacions, i 3.000 euros els següents de cada candidatura, paraula que en aquest cas deriva de candidesa. El Vivales fa honor al seu apel·latiu: si vol vostè ser diputat, apoquini, que la vida està molt cara i la meva nova casa al sud de França té fins i tot piscina.

Amb aquest original sistema, JuntsxOpulència, o com es diguin avui, es converteix en el partit més transparent. Fins ara, un mai sabia si aquest o aquell candidat de tal o tal altre partit, era intel·ligent o neci, treballador o gandul, honrat o rufià (amb minúscula). Gràcies al mètode que ha implantat el Vivales, això ja no té interès, el que importa és que els candidats posseeixen, més ben dit, posseïen, almenys 6.000 euros. Ja era hora que es valoressin en política qualitats perfectament tangibles, com els diners, i deixéssim de tenir en compte aspectes abstractes com la decència o la laboriositat, que no porten a res de bo. Votar a algú perquè ha pagat 6.000 euros és molt més lògic que votar-lo per unes qualitats que vés a saber si existeixen i fins i tot poden dissimular-se, en canvi, ningú és capaç de dissimular 6.000 euros. En els mítings, els candidats ja no hauran de prometre res, ni molt menys convèncer a ningú de la seva vàlua, n’hi haurà prou que mostrin el rebut del pagament. Quan vaig escoltar per primera vegada la número dos del Vivales, Anna Navarro, em van entrar seriosos dubtes de si aquesta dona tenia algun mèrit o aptitud -dubtes que van créixer exponencialment quan vaig saber que es fa dir «Papallona» a les xarxes socials-, en canvi, ara, sé que sí que té un mèrit: pagar 6.000 euros. No necessita més. I la resta de candidats, el mateix.

Enrere queden els temps en què per a dedicar-se a la cosa pública calia tenir honestedat, integritat, capacitat de sacrifici, altruisme, talent o do de gents, ara n’hi ha prou de tenir 6.000 euros (allò dels 3.000 ni tan sols ho contemplem, per a assegurar el tir cal ocupar llocs davanters). En les següents eleccions, les candidatures se subhastaran, així la recaptació augmentarà. Renovar-se o treballar, pensa amb encert el Vivales.

El transparent mètode impedeix que qui té pocs diners es dediqui a la política a JuntsxSangoneres (o com es diguin avui) , i és bo que sigui així, algú ha de treballar per a mantenir als candidats afortunats. Arribat el cas, sempre es pot sol·licitar un crèdit. Els bancs estan molt magarrufes amb prestar diners a qui en necessita, prefereixen prestar-los a qui n’hi sobren, però sabent que és una inversió segura, s’eliminen les traves. Ningú llença els diners, si algú paga per ficar-se en política, és perquè sap que el recuperarà amb escreix. No sempre hi ha una pandèmia a mà per a guanyar diners amb mascaretes, tests i empreses de telefonia, però en política mai falten obres, concessions, càrrecs i comissions -no només parlamentàries- per a repartir.

-Molt bones, voldria un crèdit de 6.000 euros.

-Ui, mal senyal si ens vens a demanar diners, això significa que no en vas sobrat. M’has de portar una còpia de la nòmina, cinc avaladors, una assegurança de vida, deixar aquí un fill de fiança i oferir com a garantia una lliura de la teva pròpia carn, això darrer com a homenatge a en Shylock. Tampoc te’l concedirem, però així no t’avorreixes. I per a què necessites aquesta dinerada, pobre diable?

-Per anar dels primers en la llista de JuntsxInvertir, o com es diguin avui.

-Per favor, cavaller! Això s’avisa. Els bancs estem sempre disposats a prestar diners a qui sap invertir-los. Segui, sisplau, segui, que li serveixo una copa. Un puret?

Subscriu-te per seguir llegint