Estimat Paul

Fa dies que no miro les notícies. Estic farta de polítics fent promeses que tots sabem que no compliran. Des que vaig saber que en Pedro Sánchez, després del seu retir que va tenir mitja Espanya amb l’ai al cor, havia decidit que tot seguís exactament igual, vaig pensar que jo també necessitava un respir d’absurditats. I a banda de fullejar els diaris locals, poca cosa més he fet. Per això, avui, quan passo per la segona foto de Paul Auster mentre faig scroll per Instagram, el cor em fa un salt. Obro el Google i escric el seu nom: el primer que em surt és el seu darrer llibre, Baumgartner, que vaig comprar-me per Sant Jordi i que encara he de començar. Després, m’apareix la seva fitxa personal a la Viquipèdia, amb la dada que esperava que no hi fos: la data de la seva mort, tot just fa unes hores.

Em quedo una mica desconcertada en adonar-me de la pena que m’envaeix. Més que pena, diria que és malenconia. O saudade, aquesta meravellosa paraula portuguesa que no té traducció, però que tots entenem, i que té el fado com a banda sonora.

M’aixeco del sofà i vaig a la llibreria. Compto, a més del ja esmentat Baumgartner, set llibres d’Auster. Però n’he llegit més, perquè quan el vaig descobrir els agafava de la biblioteca: encara no sabia que m’enamoraria profundament de la seva manera d’escriure.

Faig una ullada al seu veí de lleixa, Haruki Murakami. Un altre amor literari sense límits. També tinc un bon grapat de volums del japonès (i després penso en La ciutat i les seves muralles incertes, que m’espera al piló de llibres per llegir). A prop, hi he col·locat les obres de Manuel Baixauli, que em va descobrir no fa massa anys la Míriam, i que també s’ha fet un racó al meu cor (i a la meva llibreria). I les de Mariana Enríquez, que va ser com una cita a cegues que va sortir bé: me’n va parlar meravelles l’Iñaki i, sense dubtar, vaig anar a l’enyorada llibreria Geli a comprar Nuestra parte de noche. També tinc el seu darrer llibre per començar: dotze relats que intueixo que seran tan foscos i terrorífics com la novel·la.

Acarono amb la mirada tots els llibres que tinc aquí guardats: els que van marcar la meva adolescència, els que en algun moment de la meva vida van ser una revelació, els que he llegit i tornat a llegir al llarg dels anys, els que m’han fet oblidar que passava una mala època, els que m’han acompanyat en nits d’insomni o en tardes de pluja, els que no puc entendre com algú pot dir que no li han agradat. En un racó a part hi tinc llibres que no he obert mai: són d’aquells que els erudits diuen que s’han de llegir, però que em fan una mandra horrorosa, i els tinc apilonats, acumulant pols, mentre espero que algun dia em cridin.

Estiro El llibre de les il·lusions i em ve al cap el consell que va donar Auster als joves que volien dedicar-se a escriure: «No ho feu. No sigueu escriptors. És una manera terrible de viure la vida. No en traureu res llevat de pobresa, obscuritat i solitud». Estrenyo el llibre contra el meu pit, com si l’abracés a ell. Dels seus llibres en vam treure tot el contrari.

Subscriu-te per seguir llegint