Expressió de l’ànima d’un poble

Diumenge passat va haver-hi la 1a travessa per la llengua al País Valencià. També, a la Plaça Major de Palma, una trobada multitudinària per dir «SÍ a la llengua!», un acte que vingué precedit del Correllengua Interilles 2024, després de cinc dies de ruta, 56 municipis i 500 quilòmetres recorreguts.

El català no és més del Principat que d’un altre territori de parla catalana. És igual per a tots. «És el testimoni més evident d’unes arrels i d’una història que ens són ben comunes», deia el mestre i activista cultural valencià Josep L. Bausset.

Som una sola família i sentim una gran solidaritat entre nosaltres i, per això mateix, compartim els goigs i les tristeses; les esperances i els temors. Aquest compartiment ens agermana i ens uneix; ens genera confiança i ens enriqueix.

Cal tenir present que una llengua no és, tan sols, una eina de comunicació sinó que dins el seu si hi ha molts atributs i que, per tant, cal usar-la i transmetre-la per a donar-los oxigen. La podem definir de maneres molt diferents: l’expressió de l’ànima d’un poble, un signe immens d’identitat, una manera de veure el món, l’expressió insubstituïble d’una cultura, una tradició, un element de cohesió, un patrimoni integrador i inqüestionable, una porta oberta a tothom, una obra d’art... Quan en desapareix una, tot el planeta hi surt perdent.

La flama de la llengua catalana fa segles que està encesa. S’ha anat transmetent de pares a fills, generació rere generació. A vegades, per diferents circumstàncies, no pas de manera fàcil. No podem deixar que s’apagui perquè, com afirmava amb encert el professor castellonenc Germà Colom, «si perdem la llengua, perdem la nostra identitat com a poble».

El seu avenir depèn de lleis que l’emparin, però també, i molt, de nosaltres mateixos, del fet que la valorem com es mereix, que la usem en totes i cada una de les situacions de la vida quotidiana, que contribuïm a donar-la a conèixer i a fer-la necessària. I que ho fem des de l’autoestima, la confiança, la normalitat... I des de l’obertura al món. Si nosaltres hi creiem, en la llengua, els joves i els nouvinguts hi creuran; si nosaltres, a la més mínima, hi renunciem, quedarà palès el missatge donat.

Hi ha una qüestió molt important: l’actitud, que ha de ser, malgrat tot, transmissora d’il·lusió, de bon futur i del missatge que val la pena, per molts motius, aprendre-la i utilitzar-la. El seu futur depèn de tots plegats. De tu, també.

Subscriu-te per seguir llegint