Entre el transcendentalisme impostat i l’escarni nihilista; entre l’esteticisme radical i el primitivisme ingenu; entre el tradicionalisme inflexible i l’anarquia cultural; entre el déu i l’animal (Nietzsche) o, en definitiva, entre un extrem i l’altre, sempre hi hauria d’haver un terme mig (aquell «mesotés» aristotèlic) capaç de sintetitzar les energies polaritzadores i, en la mesura que fos possible, oferir una alternativa raonable a l’existència que s’esdevé, per exemple, a les selves humides i als deserts més orcs.

Potser per això els lloc on la terra i el mar es confonen, com ara els deltes, generen paisatges humanitzats i, també, humans que s’integren naturalment en els paisatges. A grans trets, això és el que van descobrir les artistes Mireia Ferron i Irena Visa en les seves respectives residències al Baladre, l’espai d’intercanvi gestionat per Lo Pati (Centre d’Art de les Terres de l’Ebre), és a dir, un entorn rural que havia de servir, primer, per (re)connectar-les amb una dimensió espai-temporal de la vida impossible (o difícil) a ciutat i, a l’extrem oposat, per recordar-los la seva realitat essencialment civilitzada i, per tant, indestriable de tota una col·lecció de pròtesis tecnològiques que poden anar des del modest raspall de dents fins a l’ordinador de sobretaula.

En aquest sentit, Visa i Ferron van fer la única cosa possible: proveir-se de les mínimes andròmines necessàries per convertir l’espai de residència en un lloc habitable (a mig camí, per entendre’ns, entre la barraca de l’insuportable Thoreau i el palauet de l’entranyable Jean Floressas). I més encara: lluny de tot allò que enumeràvem al començament (entre déu i l’animal), van servir-se de l’humor i de la ironia per parlar de la nostra realitat esbiaixada, del substrat pandèmic que ja sempre portarem incorporat, però també de tota la resta de sediments, els visuals (les subtilíssimes veladures de les instantànies de Visa) i els reals (el paisatge bicèfal diseccionat amb extraordinària lucidesa per Ferron).

El resultat és una exposició entre la terra i el mar que tan aviat pot ser vista com una temptativa d’inventari digna de Georges Perec o, és clar, com una aproximació poètica als espais híbrids, oberts, mancats de definició. El títol, gairebé sorneguer, assenyala quin és el marc mental que haurem d’assumir. Doncs això: Geoffrey Hartman deia que la ironia era «la limitació retòrica o estructural destinada a evitar la dissolució de l’art en una veritat positivista i explotadora». Un antídot, aquesta exposició, contra la pitjor de les epidèmies (que no és la Covid sinó l’estupidesa humana).