«Les males persones solen fer males pel·lícules»

A mitjans de la dècada dels 90, de la nit al dia Martin McDonagh va passar de ser un complet desconegut a erigir-se en un dels dramaturgs britànics vius més aclamats. Posteriorment, va guanyar l’Oscar amb el seu primer curtmetratge, Six Shooter (2004); i el seu primer llarg, Escondidos en Brujas (2008), es va convertir en obra de culte. La seva tercera pel·lícula, Tres anuncios en las afueras, va arribar a recol·lectar un nodrit assortiment de premis, i ara la quarta va pel mateix camí. Paràbola tragicòmica sobre dos amics que sobtadament deixen de ser-ho, i sobre el dolor i la violència que aquest conflicte causa, Almas en Pena en Inisherin va triomfar a la passada gala dels Globus d’Or, i també és ja una de les grans favorites a fer-ho a la dels Oscars.

Com va néixer la seva nova pel·lícula?

L’espurna inicial va ser el meu desig de tornar a treballar amb Colin i Brendan; sembla mentida que ja hagin passat 15 anys des que vam rodar junts Escondidos en Brujas. Hi ha un gran afecte per aquesta pel·lícula, per part tant de nosaltres tres com de molts espectadors. Per descomptat, no m’hauria reunit si no hagués estat segur que junts podíem fer una pel·lícula que estigués a l’alçada d’aquella primera experiència, i que no decebés els fans. Jo seria feliç si pogués rodar totes les meves pel·lícules amb el mateix grup d’actors i tècnics, com si fóssim una d’aquelles velles companyies de teatre. Fer-les seria més divertit, i segur que em sortirien millor.

És cert que, originàriament, Almas en Pena en Inisherin seria una obra teatral?

No exactament. Fa uns set anys jo vaig escriure una primera versió de la història, sense tenir gaire clar quin podria ser el seu format idoni. El problema és que, en acabar-lo, vaig sentir que el text era una porqueria, i vaig tractar de treure-m’ho del cap. Però fa uns tres anys el vaig rellegir i em vaig adonar que les primeres cinc pàgines estaven molt bé; de fet, són exactament les mateixes pàgines amb què comença al guió d’Almas en Pena en Inisherin. En qualsevol cas, aquella primera versió estava sobrecarregada de trames i girs, i la peripècia argumental es menjava els personatges. La pel·lícula, en canvi, se centra només en la tristesa que envaeix els dos protagonistes quan la seva amistat es fa fallida.

En realitat la pel·lícula és, a la seva manera, la història d’una ruptura sentimental...

Exacte. He volgut retratar la ruptura d’un altre tipus de parella i capturar el desconcert i la tristesa que provoca tant en qui posa fi a la relació com en qui pateix l’abandó. La separació d’uns amics pot ser tan devastadora com un divorci, i per això crida l’atenció que el cinema sola tractar les amistats masculines com una cosa tonta o còmica.

És casual que la pel·lícula transcorri un segle enrere, al final de la guerra civil irlandesa?

No ho és. Aquella va ser una guerra molt sagnant que va enfrontar persones que fins aleshores sempre havien estat en sintonia i cregut més o menys en el mateix. Però no cal conèixer els detalls d’aquell conflicte bèl·lic per entendre la pel·lícula. El que m’interessava era reflexionar sobre com una petita discrepància pot anar creixent i empitjorant, de vegades accidentalment, fins a convertir-se en un conflicte irreparable i brutal. I això pot passar entre dos amics i també entre dues comunitats o governs.

Almas en Pena en Inisherin és la seva pel·lícula més íntima, la més austera... també sembla la més madura?

Dir això fa que em senti vell, però suposo que és cert. Mentre la feia, m’importava menys que de costum embolicar la història d’artificis visuals i cops d’efecte narratius, i m’interessava més, per exemple, capturar la bellesa del paisatge irlandès. Potser estic madurant, sí, encara que potser simplement m’estic estovant.

La pel·lícula oposa els punts de vista de Colm (Gleeson), un paio preocupat per deixar un llegat artístic, i Pádraic (Farrell), un paio simple que vol portar una vida senzilla. A quin personatge se sent més proper?

Pàdraic és un bon paio, no gaire intel·ligent, que només vol una vida agradable i feliç, i fins a cert punt m’hi identifico. Alhora, però, no puc evitar preguntar-me: Què estic fent amb la meva vida? Estic perdent el temps? Hauria d’escriure’n més? Vull deixar un llegat artístic consistent i valuós. Sens dubte, no estic dient que les ambicions artístiques siguin incompatibles amb l’amabilitat; un director no necessita ser un tirà per fer una bona feina i, de fet, crec que les males persones solen fer males pel·lícules. Només dic que vull aprofitar el meu temps. Per això intento no crear històries irrellevants, i potser per això estic centrant-me al cinema més que al teatre.

Per què al cinema més que al teatre?

Tinc 52 anys, me’n queden uns 25 de productivitat. I el procés de creació duna pel·lícula és més ràpid; vaig trigar només un any a rodar i estrenar Almas en Pena en Inisherin. En canvi, l’experiència em diu que escriure una obra de teatre i acompanyar-la al llarg de tota la seva trajectòria comercial, des del West End de Londres fins a Broadway, implica diversos anys de treball perquè implica una successió de processos de càsting i assaigs . A més, la vida de les obres de teatre és dolorosament curta. Ja ningú no vol representar les que jo vaig escriure fa dues dècades. Han desaparegut per sempre.

Ha pensat mai en la possibilitat d’adaptar les seves pròpies obres teatrals al cinema?

Estic absolutament en contra de fer-ho. Les històries escrites per a l’escenari haurien de romandre a l’escenari, i les escrites per a la pantalla tampoc no s’haurien de traslladar a un altre mitjà. I això és aplicable tant a la meva feina com a qualsevol altre cineasta o dramaturg. En tota la meva vida hauré vist dues o tres bones pel·lícules basades en obres de teatre, i totes són força antigues.

Subscriu-te per seguir llegint