«En política sóc un fanàtic de l’avorriment, escandinau si pot ser»

És vostè el primer nen que vaig conèixer als Maristes. 

I què li vaig dir?

No ho recordo, suposo que res lleig.

Són coses que no s’obliden mai. Jo també recordo el primer nen que em va parlar, un tal Delgado. «No mames», em va dir, quan jo anava a beure de la font.

Acaba d’estar al concert d’en Serrat, botifler com vostè.

Em fa il·lusió estar al mateix bàndol que en Serrat. Un cop van fer una llista negra i hi érem tots dos, de costat. Els ho vaig agrair.

Li han dit mai xarnego?

Que jo recordi, mai. Almenys quan era jove. Ara no ho sé, no tinc xarxes socials. Ni tan sols llegeixo els comentaris dels lectors als meus articles. El que no entenc és que avui hi hagi gent que reivindiqui la paraula. El que em van dir els meus pares, és que venint a Catalunya ja era català. El meu pare ho tenia al cap. Mai em va dir que anés a l’Hogar del Extremeño, dit sigui amb tot el respecte per l’Hogar del Extremeño.

Ara diuen que aquells que van venir a treballar eren colons. 

És un insult. Era gent, la majoria molt pobre, que venia a guanyar-se la vida. Van construir aquest país i són tan catalans com qualsevol. Això de colons no s’ha dit fins fa molt poc, els últims anys no han estat bons. A totes les societats hi ha xenofòbia i rebuig a qui ve de fora, però és a les clavegueres. El problema és quan passa a primera fila i un president escriu les barbaritats que va escriure Quim Torra. Hi ha xenofòbia arreu, però la civilització consisteix a entendre que no té sentit. Sempre hem sabut que hi pot haver algun imbècil que menyspreï els castellans o els negres o els àrabs, el problema és quan aquesta persona és el president.

Quan l’any 2000 el van nomenar pregoner de Girona, un regidor d’ERC va escriure que no era la persona adient. Això dol?

No va ser dolor. Em vaig sentir trist, per un moment vaig pensar que no sabia on vivia. Per sort, després hi va haver una campanya massiva contra aquelles declaracions, i allò va tornar a les clavegueres. Però va ser un mal símptoma. Després, per desgràcia, les coses han canviat.

Com hi hem arribat?

Tots ho sabem: el procés no ha fet cap bé a ningú, excepte als que han fet carrera política o s’han fet d’or amb ell. Tenir un president com Torra, que va escriure coses terribles sobre la gent que, com la meva mare, no parla català («Bèsties amb forma humana»), costa de creure... Encara no ho he paït.

L’home viu la mar de bé.

Philippe Lançon, supervivent de l’atemptat contra Charlie Hebdo, em va dir que per molt menys del que va escriure Torra, Le Pen va expulsar un candidat del seu partit. Si això ho diu el president de la Generalitat, es converteix en normal i corrent. S’ha de fer que això torni a les clavegueres. D’on mai no hauria d’haver sortit.

Com porta viure en un poble com Verges, ple d’estelades i amb alcalde de la CUP? 

M’encanta viure-hi. Pels de Girona, l’Empordà és el nostre hàbitat, és on veníem a la platja de petits, amb la família. Mai he tingut cap problema (potser algun de petit en algun moment). Tinc una relació magnífica amb els meus veïns i en particular amb l’alcalde, que a més va ser alumne meu. Sap què passa? La gent normal i corrent té molta feina, no està per històries. Si l’ambient es caldeja és a causa dels polítics i dels mitjans, i llavors sí, la gent pot arribar a fer coses de les quals després s’avergonyeix.

A mi m’ha dit Girona, però algun cop l’hi he sentit dir Gerona.

És que, digui el que digui el BOE, en castellà Girona es diu Gerona, com New York es diu Nueva York. No és una qüestió política, és lingüística.

El procés és una de les coses de què la gent s’avergonyirà?

Vostè té un llibre titulat «Estàvem cansats de viure bé». Un títol excel·lent, defineix què va passar. Catalunya és dels llocs més privilegiats del món, en tots els sentits. És un fet, no una opinió.

Per això costa d’entendre el procés?

No costa gaire. A Catalunya no som marcians, ens afecten les mateixes coses que a tothom. El detonant del procés va ser la crisi del 2008, només equiparable a la de 1929. La crisi del 29 va portar al món els feixismes i la guerra. La de 2008 ha dut el nacionalpopulisme: el Brexit, Trump, etc. El procés ha estat la nostra forma de nacionalpopulisme. I després hi ha l’avorriment, això és el que lliga amb el seu llibre. S’hauria de fer una història de l’avorriment.

"El PP tornarà al poder perquè sense alternança no hi ha democràcia"

Al procés per l’avorriment?

A Catalunya n’hi havia molts que s’avorrien, que estaven jubilats i van dir «ostres, és més divertit fer una revolució que donar menjar als coloms!». Al cap i a la fi, era una revolució sense cap risc, va portar a la presó només a quatre desgraciats. I a sobre, molts han lligat gràcies al procés, han canviat de parella i tot.

Si ho arribo a saber, titulo el llibre «Estàvem cansats de la nostra dona».

Tots en coneixem casos. Ep, i que consti que qualsevol tàctica per lligar em sembla legítima. Això sí, sempre que no perjudiqui ningú. Aquests han perjudicat altra gent. Coi, lliga, però lliga sense emprenyar el personal!

Hem badat, Cercas.

Sí. Només calia dir que Espanya era una dictadura, que la culpa de tot la tenien els espanyols, que separant-nos d’ells menjaríem cada dia gelat per postres. Tot sortia gratis, una bicoca. Un periodista molt conegut em va dir: «Els nostres avis van tenir l’aventura de la guerra i els nostres pares la de l’antifranquisme; nosaltres volem tenir la del procés».

Una frase molt indicativa. 

Delata una cosa molt important: que la memòria històrica no ha servit per a res, perquè aquesta visió del passat és totalment falsa. La guerra no va ser cap aventura, sinó una catàstrofe. I d’antifranquistes, aquí, n’hi va haver poquíssims. Però poquíssims són poquíssims. I si vols fer una revolució, a l’Àfrica tens un filó, vés-hi, et divertiràs amb el teu kalàixnikov, potser lligaràs, potser sortiràs a la tele i tot. Dit d’una altra manera: en política sóc un fanàtic de l’avorriment.

Té el seu què, efectivament.

És el millor del món: jo aspiro a un avorriment escandinau. Suís, com a mínim. L’aventura és als llibres, al cinema, a la música, amb els amics.

Ho tornaran a fer?

(Riallada) Els ho ha de preguntar a ells. És difícil que es tornin a donar circumstàncies tan perfectes com les que es van donar. Però la història és imprevisible. Imagini que la guerra d’Ucraïna va a pitjor. Imagini que torna el PP al poder, que hi tornarà, ja que sense alternança al poder no hi ha democràcia; jo no votaré mai el PP, però és un partit democràtic. I pot ser que torni acompanyat de Vox. Veurem què passa aleshores. De tota manera, no serà fàcil que la gent oblidi que han estat enganyats de manera tan flagrant.

L’han acusat de blanquejar el franquisme amb els seus llibres.

Excepte de practicar la zoofília, a mi m’han acusat de tot. Però sí: si dius que els franquistes eren persones de carn i ossos, t’acusen de blanquejar el franquisme. Per això li parlava de la visió falsificada del passat. El feixisme va triomfar perquè era molt atractiu; això és un fet, però, si ho dius, et diuen que l’estàs blanquejant. Si dius que el feixisme era una forma d’idealisme que va provocar catàstrofes, també l’estàs blanquejant. Has d’acatar la visió falsificada del passat, o t’acusen de blanquejar-lo. Ara vinc de Montenegro, i em van preguntar per què triomfen les mentides. La resposta és molt senzilla: la gent prefereix les mentides a la veritat.

El procés va ser una gran mentida?

Home, és evident. Ja ho reconeixen fins i tot els dirigents independentistes. Però a la gent, com li deia, li agrada que la menteixin. La veritat és aspra, amargant. La mentida és més fàcil d’explicar, és maca, agradable, sentimental…

«Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida».

A la resta d’Espanya també és així, ésclar. A tot arreu. El que passa és que, en el procés, hem patit mentides massives. És una característica dels populismes. No és que avui es menteixi més que mai: és que la mentida té més capacitat de difusió que mai.

Parlant de veritats i mentides: què opina de la reforma de la sedició, la malversació, etc? 

Que cabró que és, Soler (riu). Jo vaig escriure a favor dels indults, precisament un dia que em donaven un premi a la seu de l’ABC (riu). Amb molts dubtes, ho vaig fer, perquè a vegades funcionen i a vegades no: miri Sanjurjo, que va ser indultat el 1932 i quatre anys després va donar un cop d’estat. Però els indults eren una cosa prevista per llei. Ara bé, canviar el Codi Penal per a beneficiar les persones que et donen suport polític... És més complicat. És una mesura difícil de pair pels mateixos que l’han impulsat, n’estic segur. 

Vol dir?

Ens van dir que reformaven la sedició per homologar-nos amb Europa; ara sabem que no és veritat, i a mi m’agrada que els polítics diguin la veritat. Ja sé que és difícil, però no ens podem acostumar que els polítics menteixin per sistema. Això mai acaba bé, perquè la veritat fa homes lliures i la mentida fa esclaus. Mala cosa quan acceptem la mentida perquè són els nostres i els hem votat.

I respecte de la malversació?

És reformar un delicte que només poden cometre els polítics: es tracta de polítics que salven polítics que han comès delictes. Encara és més difícil de pair, sobretot perquè no tenim cap garantia que serveixi de res. No oblidaré mai que, la primera vegada que vaig anar a una presó, em vaig trobar una nena romanesa plorant a llàgrima viva: estava allà perquè havia robat una bossa de mà. Que ara els polítics, que són gent poderosa i privilegiada, cometin delictes amb plena consciència i a la vista de tothom, i els seus amics els canviïn el Codi Penal a conveniència, moralment és difícil d’acceptar.

Entén en Sabina quan diu que es nota cada cop menys d’esquerres?

A mi em passa el contrari: jo cada cop ho sóc més, entre altres raons perquè està demostrat que el socialisme democràtic ha creat al nord d’Europa les societats més igualitàries, lliures i desenvolupades de la història. Dit això, no crec que tots els d’esquerres siguem bones persones, ni que els governs d’esquerra no s’equivoquin. En definitiva: voto l’esquerra perquè té raó; si la tingués la dreta, votaria la dreta.

No troba que l’esquerra d’avui és la puritana i censora?

Aquest és un gran problema. Era fantàstic quan la puritana era només la dreta, perquè te’n podies fotre a gust; i amb raó: no hi ha res més sinistre que el puritanisme, perquè el que no suporta el purità és que la gent sigui feliç. El problema és que ara també l’esquerra s’ha tornat puritana.

I ja no ens en podem riure?

Ens n’hem de continuar rient igual, i si ens acusen de no sé què, ja s’ho faran. Perquè sense riure estem morts. Sense ironia i sense humor no hi ha intel·ligència ni vida saludable. Sap què passa? Que una bona causa ben defensada és una bona causa, però una bona causa mal defensada pot convertir-se en una mala causa. La causa de l’esquerra és justa, però mal defensada es pot convertir en injusta. El puritanisme és una mala manera de defensar qualsevol cosa. Per exemple, la causa més justa que hi ha ara mateix és la de la igualtat entre homes i dones... però s’ha de defensar bé, no es pot convertir en una cacera de bruixes.

O sigui que ens hem de passar pel forro el nou puritanisme?

Absolutament.

Ha tingut temptacions d’abandonar Catalunya durant el procés? 

No el contesto.

Bon final d’entrevista.

Vinga, el contestaré. En vaig tenir. Però la meva dona, que té quaranta-quatre cognoms catalans, em va donar una lliçó, una altra més. «Això és casa nostra», em va dir. «Si volen, que marxin ells».

Subscriu-te per seguir llegint