Hotels que esperen l’estiu

Em trobo fa uns dies en el tren que em transporta a Madrid al propietari de l’hotel Mas de Torrent, Pau Guardans, net de l’expolític, exempresari i exfilàntrop, Francesc Cambó (Verges, 1876). Guardans va dedicar-se al món de l’empresa després d’haver sigut un dels catalans que va desembarcar a Madrid a la segona meitat dels anys noranta al cantó del ministre Josep Piqué com a director general d’Indústria. Eren temps on José María Aznar parlava català en la intimitat. A través de la seva cadena Único, el net de Cambó s’ha anat fent un lloc en un sector tan competitiu com l’hoteler. Guardans coneix bé el Baix Empordà i forma part d’un grup de rellevants membres de l’anomenada societat civil catalana que tenen residència (fixa, segona o tercera) a la comarca. Combinen les estades al Baix Empordà amb algun indret als Pirineus o a les illes Balears. Tots es coneixen i tots es veuen.

Per posar en perspectiva el tipus de client que rep el Mas de Torrent, el dijous a la nit vaig demanar informació a través de la seva plana web. Una reserva d’una nit el mes d’abril costa de 370 la més barata a 1.350 euros la més cara. Vaig preguntar a Guardans com anava l’hotel i la previsió per la nova temporada. Com tants establiments de la zona aprofiten aquests mesos -en el cas del Mas un mes i mig- per tancar i fer manteniment. I les reserves, que molts clients fan amb prou temps d’antelació? A bon ritme, respon. Es preveu una bona collita de turistes, una sensació que comença a estendre’s entre els grans operadors turístics per aquest any. Vaja, que si no hi ha un inesperat daltabaix polític o econòmic, ens envaeixen els extraterrestres o cau un meteorit, es poden superar els rècords de visitants i ingressos de 2019.

La postpandèmia ha deixat el sector turístic tocat per on més costa: els recursos humans.

Només un però en la ràpida conversa, mentre el tren ja tocava l’estació d’Atocha: les dificultats en aconseguir empleats. Cada cop es posa més difícil trobar personal en les diferents posicions de l’hotel, fins i tot en l’àmbit administratiu, em diu. Aquest lament, per definir-ho d’alguna manera, també me’l van mostrar a la Gavina fa uns mesos. La postpandèmia ha deixat el sector turístic tocat per on més costa: els recursos humans. Hotels de luxe com són aquests casos donde molta importància a la formació interna i a la capacitat per poder tenir temporada rera temporada poca rotació. I, cal recordar-ho, els sous sempre són alimentats per molt bones propines. «Els americans són els millors», em va confessar un dia un conegut que va treballar-hi de cambrer. Es pot fins i tot duplicar el salari.

No toca aquí discutir i debatre sobre les lleis i reformes laborals. Tampoc sobre aquest complicat món d’entendre de l’oferta i la demanda de professions molt diverses en un país on hi ha quasi un 13% d’aturats, especialment d’atur jove. El sector turístic històricament ha tingut una queixa eterna sobre les dificultats en trobar un bon servei. Passaran els mesos i, segurament, tot s’acabarà arreglant perquè cadascú s’espavila com pot buscant ajuda a les empreses especialitzades que es dediquen a cercar per on faci falta empleats especialitzats. Malauradament, hi ha qui des de diversos ambients polítics o acadèmics continuen menyspreant un negoci, el turístic, que consideren de segona divisió. Doncs no, és clau i important. I, si la rivalitat per aconseguir empleats entre els empresaris significa una millora de sous, benvingut sigui.

Subscriu-te per seguir llegint