Qui «roba» l’aigua dels aqüífers espanyols?

L’aigua no és un bé com els altres, sinó un patrimoni que cal conservar en ser fonamental per a la vida. El canvi climàtic fa que s’incrementin els esdeveniments d’inundacions i sequeres en molts llocs del planeta i augmentin els problemes per satisfer les necessitats de la població en canviar les condicions i la quantia de l’aigua disponible.

L’aigua es converteix en un recurs escàs quan la demanda supera la disponibilitat. És llavors quan apareixen els conflictes entre els usuaris potencials i el necessari equilibri social, econòmic i mediambiental de l’ús sostenible de l’aigua, que malauradament no sempre es compleix.

L’agricultura de regadiu és el principal consumidor d’aigua al món. Resulta imprescindible per generar suficients aliments per a una població mundial creixent, suposa més del 70% del consum d’aigua al món (a les regions més àrides pot superar el 90%), encara que la seva prioritat d’ús és al darrere de l’abastiment urbà i del medi ambient.

La principal distorsió per a la gestió sostenible de l’aigua és deguda al valor econòmic generat amb el seu ús. Quan els interessos econòmics d’uns quants especuladors de l’aigua es posen davant dels interessos socials i mediambientals, es trenca el necessari equilibri entre tots tres. Aquest equilibri és, almenys en teoria, el principal objectiu dels plans hidrològics (PH), que en el cas d’Espanya, quan la manca de consensos polítics no ho retarden, es revisen cada sis anys segons la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea.

Els PH estimen els recursos hídrics renovables disponibles i els reparteixen entre els demandants que tinguin atorgats drets d’ús de l’aigua, encara que s’hi acostumen a introduir condicionants, normes i enfocaments segons la visió i prioritats del Govern i la majoria parlamentària que els ha d’aprovar.

D’abundància a escassetat

Per entendre millor què són els aqüífers i com es gestionen, cal recordar que l’aigua al planeta segueix l’anomenat cicle hidrològic. Aquest es pot resumir que l’aigua s’evapora a l’atmosfera, precipita amb la pluja i la neu, i la part que cau a la superfície terrestre s’infiltra en profunditat (recarregant els aqüífers, considerats aigües subterrànies) o s’escorre pels rius fins arribar al mar.

En el passat, la demanda d’aigua per als diferents usos (urbans, industrials, agrícoles i mediambientals) era normalment inferior a la fàcilment accessible per cobrir les necessitats. Però a mitjans dels 70, coincidint amb l’aparició de tecnologies per fer sondejos de captació d’aigües subterrànies profundes i la necessitat d’augmentar la producció d’aliments, s’inicia a Espanya un increment molt significatiu de l’ús d’aigües subterrànies a diverses zones (fonamentalment a la Manxa i a Llevant) que generen els primers símptomes de sobreexplotació d’aqüífers.

Això, entre altres coses, va donar lloc a l’aparició de la nova Llei d’Aigües de 1985, que substituïa una altra de 1879 i un conjunt de reials decrets complementaris. Totes les aigües, incloses les subterrànies, i no només les superficials com fins aleshores, van passar a ser de domini públic.

ELS «AMOS» I ELS «LLADRES»

En països com Espanya, on l’aigua és de domini públic, les concessions per utilitzar-les eren atorgades per l’Administració de forma gratuïta, segons s’anaven demanant, quan no hi havia restricció en la disponibilitat.

Però en convertir-se en un recurs escàs, com ha passat els últims 25 anys a la major part de territori nacional, les poques concessions que es dispensen solen donar prioritat als nous usuaris amb més repercussió social. Tot i que la majoria de l’aigua ja estava repartida. Bona part es troba en mans d’aiguatinents que, de vegades, especulen per treure la rendibilitat privada més gran a una aigua que els va ser concedida gratuïtament.

Els que arriben tard al repartiment legal de l’aigua, cada cop més escassa a causa de la seva priorització per a usos urbans i mediambientals, a més de per una menor disponibilitat lligada al canvi climàtic, tendeixen a robar-la, és a dir, a utilitzar-la sense concessió.

És imprescindible un equilibri de justícia social, econòmica i mediambiental en el repartiment dels drets d’ús de l’aigua, que xoca en molts casos amb els drets consolidats dels primers concessionaris. Per aconseguir-ho, igual que es va fer en passar la utilització de les aigües subterrànies del dret privat al públic el 1985, caldria establir un període transitori (en aquell cas va ser de 50 anys) i un altre conjunt de mesures.

Aquestes darreres permetrien anar reduint concessions als que més en tenen, aprofitant per exemple la modernització del regadiu i la millor eficiència en l’ús de l’aigua que amb això es pot aconseguir; utilitzant el reg deficitari controlat, que ens permet aproximar-nos a l’òptim econòmic i social per unitat d’aigua aplicada. S’alliberaria així aigua dels que més en tenen per reassignar-la a nous usuaris amb criteris socials de repartiment de riquesa.

El preu de l’aigua

La gestió de l’aigua a Espanya estableix un cànon per a l’ús d’aigües superficials que només correspon al manteniment i la gestió del sistema de distribució d’aigua. En general, l’Administració pública és l’encarregada d’afrontar les inversions de les infraestructures necessàries. En canvi, per a l’ús de les aigües subterrànies, els usuaris privats (més del 75% dels casos) suporten tots els costos i només a les obres d’interès social es fa el mateix que amb les aigües superficials.

Les tarifes de l’aigua de reg solen variar entre 0,01 i 0,18 €/m³, i normalment són constants per a tot el volum d’aigua atorgat en la seva concessió. Les tarifes urbanes, que normalment contemplen almenys tres trams amb diferent preu segons el consum, acostumen a ser entre tres i sis vegades més cares que les de reg, ja que inclouen el cost del tractament, la distribució i la depuració. Hi ha en aquest sentit una gran variabilitat entre les diferents ciutats espanyoles, amb diferències que poden arribar a ser més del doble.

La gestió de l’aigua de reg sol ser responsabilitat de les confederacions hidrogràfiques, amb ajuda de les comunitats de regants. L’aigua urbana acostuma a correspondre als ajuntaments, normalment amb ajuda d’empreses privades o publicoprivades, en funcionar millor que la gestió únicament pública.

Assessorament i ús racional

Un problema afegit a l’escassetat d’aigua és la manca de conscienciació i coneixement, tant dels que tenen concessió com dels que no en tenen, sobre la necessitat d’un ús racional de l’aigua. Per evitar-ho, l’assessorament tècnic enfocat a aconseguir la màxima productivitat econòmica per cada metre cúbic d’aigua de reg és fonamental. Els mateixos usuaris de l’aigua reclamen aquesta ajuda davant d’una situació amb cada cop menys aigua disponible per a l’agricultura.

En el desenvolupament del coneixement per a aquest assessorament i la seva transferència al sector productiu tenen un paper fonamental les universitats i els centres de recerca. Després de la crisi econòmica que s’inicia el 2010, les retallades econòmiques per a investigació (entre el 60% i el 100%), tant a nivell nacional com regional en el cas d’Espanya, han minvat moltíssim la generació i la transferència de coneixement en aquest i molts altres camps.

Avui dia, l’aigua és un recurs escàs i estratègic a la majoria dels països. Es podria dir que «qui té aigua, té un tresor», i per això cada vegada hi ha més pressions polítiques, econòmica i socials per poder disposar, controlar i gestionar l’aigua. Malauradament, això també produeix un augment de l’especulació i les arts fosques que això comporta.

(*) José María Tarjuelo Martín-Benito és catedràtic a l’Àrea d’Enginyeria Agroforestal de la Universitat de Castella-la Manxa; aquest article va ser publicat originalment a «The Conversation»