Mig segle de catàstrofes ecològiques a Espanya

L’encara recent vessament de pèl·lets a la costa cantàbrica va remoure les consciències. I també les memòries. Perquè les imatges de voluntaris netejant platges gallegues no són estranyes. Només cal substituir aquestes boletes de plàstic per una massa negra, densa i opaca perquè a més d’un se li posin els péls de punta. Tot i que no hi ha una fórmula matemàtica per mesurar la magnitud de la catàstrofe, ningú dubta que el macrovessament que va causar el naufragi del Prestige és un dels drames mediambientals més importants dels últims 50 anys a Espanya. Un dels més grans, però no l’únic. N’hi ha d’altres també amb nom propi: La Corunya, Aznalcóllar i la Serra de la Culebra sobreviuen amb cicatrius. Doñana i el Mar Menor romanen a la UCI.

Desastre de l’Urquiola (1976)

Ningú a la Corunya oblida aquells dies del maig. Quan entrava a la ria del Burgo, el petrolier Urquiola va fregar el fons contra una agulla rocosa no assenyalada a les cartes de navegació i va quedar encallat. No es van reportar danys més grans, per la qual cosa el capità va demanar continuar la maniobra. La Comandància Marina s’hi va negar i va ordenar allunyar l’embarcació 200 milles de la costa. Amb la marea més baixa, els desperfectes es van multiplicar i el vaixell va quedar ferit de mort. El cru fluïa sense oposició. Durant les maniobres de rescat, es va incendiar i explotar.

Les conseqüències van ser catastròfiques: 100.000 tones de petroli van negar el litoral de Betanzos, Ferrol i Ares. La pesca de tota la temporada va ser arruïnada i els damnificats no van cobrar les indemnitzacions fins al 1989. L’administració va culpar el capità, mort durant les tasques de rescat, però la seva vídua i la tripulació van defensar que tot es va desencadenar per errors formals. La sentència va donar la raó als segons.

Abocament d’Aznalcóllar(1998)

L’ombra persegueix Doñana. L’abril del 1998 va viure un dels seus moments més crítics, quan el trencament del mur de contenció d’una bassa minera de l’empresa sueca Boliden va provocar un vessament de 6 milions de metres cúbics d’aigües àcides i fangs tòxics. Va negar 4.600 hectàrees. Va començar al municipi sevillà d’Aznalcóllar i es va frenar a les portes del Parc Nacional. El CSIC estima que el seu impacte va ser cent vegades més gran que el del Prestige.

Ecologistes en Acció va estimar en 30 les tones d’animals morts recollides. Els aqüífers van resultar tremendament contaminats i es van trobar mostres d’arsènic, cobalt, crom, coure, mercuri o manganès. I la petjada persisteix. Fa uns quants anys, científics de les universitats de Granada i Almeria van prendre mostres i van demostrar que encara hi ha nivells elevats d’acidesa i metalls pesants. Boliden només es va fer càrrec de la neteja dels terrenys propers a la presa (el 10% de la superfície afectada). El 2001, les administracions van iniciar els tràmits per reclamar-li 133 milions d’euros. Però, just abans de l’obertura del procediment, la companyia va fer les maletes, va tancar la sucursal a Espanya i va clausurar la mina.

La petjada del Prestige (2002)

Pocs desastres perviuen a la memòria de manera tan nítida com la crisi del Prestige. El novembre del 2002, les platges de la cornisa cantàbrica es van cobrir de fuel -xapapote-, van morir milers d’aus i peixos i l’impacte econòmic a la zona, molt dependent de la pesca i el turisme, va ser milionari. Les Rias Baixas, de gran riquesa ecològica, van ser les més copejades, però la taca es va estendre fins a Portugal i França. L’enfonsament del petrolier va provocar que 65.000 tones de fuel s’estenguessin pel Cantàbric. Tot es va tenyir de negre, un color que contrastava amb el blanc del vestit dels voluntaris que intentaven netejar la costa. El lema Nunca máis va ser transversal i va mostrar el descontentament d’una societat que es va sentir desemparada. El seu alè no va poder salvar més de 200.000 exemplars d’aus de 90 espècies diferents. Tampoc estava a la mà evitar que la contaminació envaís tota la cadena tròfica. Pescadors i mariscadors van plorar pel seu futur. Encara no ho han perdonat.

Incendis de Zamora (2022)

Cada estiu, Espanya crema de nord a sud. La tempesta perfecta que provoca el canvi climàtic no ha fet més que augmentar la superfície que acaba arrasada pel foc. El 2022, Zamora va patir el que es considera un dels incendis forestals més voraços de la història recent: les flames van reduir a cendres més de 57.000 hectàrees en diversos episodis gairebé simultanis. Set grans incendis van tenir lloc en una interminable temporada estival. Sumats a molts altres focus menors, van deixar a la província un rastre de devastació. I es van cobrar quatre vides humanes. La zona zero va ser la Serra de la Culebra, que va cremar de manera gairebé ininterrompuda des del 15 de juny fins al 14 d’agost. Les autoritats van diferenciar dos megaincendis, els més grans de la història de la comunitat, que es col·loquen també al capdamunt de la llista dels més destructius a Espanya.

El Mar Menor s’ofega

Ningú sap del cert quantes dècades enrere va començar l’agonia del Mar Menor, però sí que està als registres el punt d’inflexió. El 2016, les llavors cristal·lines aigües van mutar en un líquid tèrbol, viscós, una «sopa verda». Els nutrients -nitrogen i fòsfor- havien arribat a un nivell de concentració tan gran que les algues creixien sense control, tant que van acabar amb l’oxigen de l’aigua. Per trobar l’origen caldria mirar l’agricultura industrial (el 85% dels contaminants en procediria), el creixement urbanístic massiu i la mineria. Des d’aquell moment es van produir dos episodis més de mortaldat massiva de peixos, tan grans que els cadàvers cobrien enterament la superfície d’aquest antic tresor natural. Miguel Ángel Esteve, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Múrcia, va traçar en un article per a The Conversation les línies a seguir per salvar aquest paratge, entre les quals destaquen reduir la superfície agrària intensiva, rebaixar els nitrats i fosfats per unitat de cultiu o renaturalitzar el Camp de Cartagena.

Doñana, un desert?

Com a Parc Nacional, la seva protecció hauria d’estar totalment garantida. Però la realitat és ben diferent. Les 50.000 hectàrees que conformen Doñana es moren de set a causa d’un fenomen que té dues cares: una de natural i una altra de política. La sequera que assota aquesta joia de la biodiversitat és la seva amenaça més gran, un mal que s’aguditza als despatxos. Una llei impulsada per la Junta d’Andalusia (i finalment arxivada) legitimaria l’ús indegut de la poca aigua que queda en cultius de regadiu. És a dir, donaria suport als pous il·legals que proliferen en tota la seva extensió. La solució és simple, segons els experts: cal treure pressió a l’aqüífer del qual s’alimenta tot l’aiguamoll. Segons dades del CSIC, avui dia el 59% de les llacunes estan seques. Les mateixes que són la llar d’espècies com el linx ibèric o l’àliga imperial, actualment en perill d’extinció. També serveix de refugi a aus africanes i europees en períodes de migració, però les poblacions d’aus cauen en picat, una cosa impensable en un dels aiguamolls més grans d’Europa.