Quan Lluís XVI demanà al duc de Rochefoucauld si la llavors recent presa de la Bastilla havia estat una revolta, aquest respongué al rei:"No, Senyor, no és una revolta: és una revolució".

El mateix es pot dir de la follia independentista que estem vivint aquí. No és una revolta, sinó una falsa revolució que fallirà i comportarà tots els danys col·laterals d'aquest tipus de trencadisses.

No escric res que no hagi vist admetre a polítics de tots els colors. Tots veuen que només ens esperen anys de danys i de planys. L'única causa és que Mas vol romandre, sí o sí, en el poder.

Tenim com a mostres les discussions familiars que s'han viscut el passat Nadal. No hi ha hagut pau ni treva. Tenim un clima prebèl·lic, antítesi del generat pels bons ?minyons reformistes de la Transició.

Hi hem arribat no pas per l'existència d'una gran necessitat de canvi sobtat, ni per l'acció de revolucionaris potents, sinó per l'abús despietat de mitjans de comunicació vils, cínics i indignes. No ho encapçalen cap Joseph Goebbels ni cap Anatoly Lunatxarski, dos perfectes bandits de primera magnitud, sinó éssers grisos, com Brualí Duart, apparatchik sense cap interès que també podia haver estat designat (més justament) cap del servei de pesca fluvial. Només li calia mala llet i manca d'escrúpols. Està provat.

Per damunt de servils (ser-vils), o el que siguin, calia una il·limitada voluntat de control social. Ha passat a la història la faula mil vegades exposada per Jordi Pujol, usant el símil de la falta de rugbi dita touche. Un jugador ha de posar la pilota oval en joc llançant-la entre dues fileres de jugadors, volent que la recuperi el seu equip, però de manera discreta, altrament la posada en joc seria anul·lada. Ara a TV3 tot va descaradament. Allí les formes han passat a ser un altre tipus d'"espanyolisme".

La inexistent Conselleria de Control Social és l'única de fet activa. No té problemes de pressupost. El seu lema és el de 1984 de George Orwell: "Guerra és pau, llibertat és esclavatge, ignorància és força".

Ja no es tracta d'ajudar una mica a arreplegar vots. El que es pretén, com acrediten els fets, no és limitar les opinions o fer callar, sinó obligar a formar part d'un cor demagògic, populista i servil. Sota el franquisme tardà n'hi havia prou de callar. La cosa aviat anava de presó o no. Ara cal lloar el poder i la condemna, per a tot professional de la cultura, és l'ostracisme, sovint amanit del "repudio" a la cubana, com abans existí a la soviètica i a la maoista.

Causen autèntiques tortures mentals, impedint fins i tot que les seves víctimes es refugiïn en la seva vida privada. Fins allí les seguiran bandes malvades de corsaris, actius a Internet, mentre que, quan es morin, si són persones conegudes, la seva biografia i la seva obra, per clares que siguin, poden ser objecte de vil manipulació per part d'un especialista en aquesta fúnebre tasca. Penso en el que digué Artur Mas en ocasió de la mort del meu amic i company en l'antipujolisme, Josep M. Castellet. Es pot caure més baix? No poden ser nostres ni els nostres morts?

Hi ha una destrucció malvada i ara provada de catalans. Els més humils figuren entre el 5,3 per cent d'augment de la mortalitat haguda (oficialment) en el 2012 per causa de les retallades sanitàries, segons diu una majoria de metges enquestats.

Per aquells a qui es vol aniquilar culturalment i intel·lectual hi ha varietat de mètodes. Des de premiar el servilisme groller respecte a la capacitat, la corrupció davant de la transparència, la baixesa moral en contra de la dignitat i fer de mer altaveu de les bestieses del poder, marginant la llibertat de pensar. S'entén que mai cap independentista no hagi fet ni un lleu esbós de com creu que haurien de ser tractats en la seva Arcàdia feliç els drets individuals. Se'n faria comissari algun antic militant de Terra Lliure, tan abundosos en el camp independentista?