Poc després de les quatre de la tarda del 19 de juny de 1987, fa ara 35 anys, ETA va cometre l’atemptat més sagnant de la seva història. Un comando de la banda terrorista va col·locar un cotxe carregat amb 200 quilos d’explosius a l’aparcament de l’Hipercor de la Meridiana de Barcelona. Les dades oficials recullen que van morir 21 persones i 45 van ser ferides. Però més de tres dècades després l’ona expansiva de la detonació continua afectant molta més gent que la que reflecteix aquesta estadística.
És el cas, per exemple, de l’Arturo Costa, a qui tots a Hipercor anomenaven el Nen. Tenia 19 anys i treballava a la xarcuteria del supermercat quan va esclatar la bomba. «Abans del meu torn vaig veure tensos als de seguretat», recorda ara. L’etarra Domingo Troitiño, que va deixar el Ford Sierra carregat d’explosius a l’aparcament, va fer també tres trucades d’avís -a la Guàrdia Urbana, al diari Avui i al mateix centre comercial-, però va oferir una informació confusa i els agents de seguretat no van trobar cap artefacte. Hipercor va obrir les portes i poc després es va desencadenar l’infern.
Així ho recorda als seus 82 anys Josep Maria Marcús, cap de Bombers que va descobrir l’escenari que havia deixat l’explosió: «Veiem el fum abans d’arribar i intentem entrar per la sortida d’emergència. Quan obrim, un fum negre i espès ens ho impedeix. Anem al carrer Dublín, on hi havia l’aparcament. Entrem i els cotxes estaven cremant en cadena. Va ser impossible treure primer les persones, com volíem».
És un panorama semblant a allò que recorda el Nen, que ho va viure des de dins. «Jo sentia uns nens, eren en el pàrquing. Vaig baixar i tot era fum, no es veia res. Eren molt a prop, davant, i no els vaig poder agafar», s’estremeix encara Costa. Ell no va patir ferides al cos, però en els dies posteriors a l’atemptat va anar a netejar l’Hipercor amb els seus companys. Va estar tres dies «recollint pell de gent». Després va sepultar aquestes experiències aterridores en el fons de la consciència fins que, 15 anys després, van sortir a la llum. «Jo no he tingut suport de ningú, tot i que durant anys sentia plorar aquests nens a la nit. He passat uns anys duríssims. Si m’hagués fet una rascada seria víctima de l’atemptat», diu.
Segons la psicòloga Sara Bosch, el suport emocional que s’ofereix a les persones que han viscut aquest tipus d’experiències és clarament insuficient. I casos com el de Costa, d’un descobriment progressiu dels danys, no són estranys. «L’afectació psicològica va en cercles concèntrics. A poc a poc, va afectant diferents nivells de la vida d’una víctima», afirma.
Bosch ha sigut una de les peces claus en l’atenció als damnificats -reconeguts i no reconeguts legalment- de l’atemptat d’Hipercor. Junt amb Robert Manrique, el carnisser del supermercat, que després ha dedicat la seva vida a assessorar les víctimes del terrorisme, s’hi han entregat primer des de la delegació catalana de l’AVT i després des de l’UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme).
Atenció millorable
Totes les víctimes consultades en aquest 35è aniversari de la matança coincideixen que l’atenció de les institucions va ser molt millorable. Ho va ser fins i tot en casos tan extrems com el de Núria Manzanares i Enrique Vicente -que van perdre els seus dos fills i la germana d’ella- i el de Jordi Morales, els pares de qui van morir en l’explosió.
«Se’ns va destrossar la vida i estàvem deixats de la mà de Déu. Al principi hi va haver molts missatges de condol de polítics, això sí. Fa uns dies, fent neteja, vaig trencar i vaig llençar aquests missatges», recorda Manzanares. En el seu cas, els pitjors símptomes psicològics del cop van emergir també diversos anys després. Potser perquè, passats uns dies de l’atemptat, va descobrir que estava embarassada. «Quan el seu fill ja tenia 15 anys, a Núria li va sortir tot», diu Montserrat Fortuny, l’advocada laboralista que ha format equip tots aquests anys junt amb Manrique i Bosch.
Ella es queixa de la «doble victimització» dels afectats amb «ferides psíquiques», que normalment amaguen «el que queda en el nucli». I també que fa falta un canvi en la legislació per reconèixer les víctimes més enllà de l’afectació física, o de la seva presència al lloc de l’explosió. «En el cas de la Núria i l’Enrique, dues sentències pioneres en jutjats socials els reconeixen com a víctimes. Però després el TSJC en un cas confirma aquesta condició i en un altre no. Sent un matrimoni i, per tant, exactament el mateix cas!», remarca.
Tampoc era a l’Hipercor Jordi Morales, però sí els seus pares, que hi van morir. Ell tenia set anys, i una boira enterboleix aquells mesos en la seva memòria. «Recordo els meus familiars plorant, tots vestits de negre, a casa de la meva àvia. Després tinc més d’un any de la meva vida en blanc. El Roberto [Manrique] em va trobar 11 anys després. Cap administració mou un dit per trobar ningú», diu ara. De no ser per l’ajuda d’aquestes associacions privades, coincideixen tots els entrevistats, la majoria no hauria sabut quins eren els seus drets com a afectats, ni molt menys com reclamar-los.
