Els radicals; els purs, entesos com aquells no immaculats sinó com els qui no troben acomodació en les organitzacions polítiques a l'ús; els en certa manera intocables però no en el sentit hindú de pària sinó a l'inrevés, perquè són ells, convençuts de la seva pròpia i segurament superior categoria, els qui no volen mesclar-se amb la resta, sempre han existit i sempre existiran. I, per tant, no ens ha d'estranyar que a Figueres, com que prou ample, més que a Castella, és el camp ideològic, i representativa que vol ser la capital d'una liberalitat política (que no liberalisme, que això són figues d'un altre paner) sense parió, no ens ha de sorprendre que a la nostra surrealista vila els radicalismes siguin com una Guadiana: que ara es soterren, i ara apareixen i tornen a cobrar vida pels "ulls" de les eleccions. (No sé si la geografia de l'ESO o del nou Batxillerat ha donat prou de si per arribar a comprendre la metàfora).
Si un es pregunta pel motiu ?d'aquest vaivé, crec que la resposta és fàcil.
Els moviments radicals amb què ens trobem pel cap baix a Figueres, perquè de Figueres parlo, són (i suposo que això no els molestarà, que l'amic Canet, per exemple, mai no s'ha molestat perquè titllés el seu partit com el més independentista dels que es fan i es desfan) i estan instal·lats a la "rive gauche" del corrent dels pensaments polítics, encara que no adscrits a cap internacional (que això, després de la caiguda del mur, resulta fins i tot "carca", sinó amb un cuinat més casolà, més nacional (que aquí sí que l'ESO i el nou Batxillerat han copsat els darrers objectius), però amanits amb una mica de sentiment antisistema, que si no el plat potser acabaria com l'aigua: sense color, olor ni sabor.
Seguint amb aquesta tesi, què passa, doncs? Doncs que mentre l'esquerra més o menys nacional i més o menys independentista es troba a l'oposició i fa blandar amb plenitud la seva filosofia, els nostres radicals s'hi troben bé, al caliu del partit mare; però quan l'atzar de les urnes la crida a governar, com que una cosa és predicar i una altra molt diferent donar blat, doncs els nostres radicals, decebuts, segurament sense conèixer Èdip, el volen reencarnar. I així anem: fent i desfent, que és com, diuen, aprèn l'aprenent.
