Ami mai m'ha agradat, per una qüestió de tarannà personal que, no creguin, de vegades he de fer esforços per mantenir, fer estelles de l'arbre caigut, és a dir, aprofitar la derrota d'algú per acabar d'enfonsar-lo. Sempre he estat més procliu, i per això algunes coses a la vida m'han anat com m'han anat, a barallar-me amb el poderós abans que amb el dèbil. Per això després dels resultats de les eleccions municipals a Figueres, en la meva darrera col·laboració, respecte dels perdedors vaig opinar poca cosa més enllà del que, avant match, i quan les espases estaven encara en alt, havia escrit.
Ara, en canvi, com que alguns dels interfectes han fet valoracions, crec que la situació és diferent i per això penso que sí que puc opinar sobre el que han dit sense abandonar aquell principi de conducta que m'he imposat.
Començant pels socialistes, he quedat aclaparat davant les declaracions d'una de les seves candidates independents. Que "ens ha fallat la marca" ha sentenciat, com a explicació de la seva davallada electoral, i aquesta opinió no només no ha merescut cap rèplica oficial des de les files social- nacionalistes catalanes, sinó que sembla haver agradat a membres dirigents actius i veterans del mateix PSC figuerenc. Doncs Déu n'hi do!, potser tindrem crisi socialista, si més no local, més enllà del que ens podíem pensar. Perquè si els candidats del PSC a Figueres consideren que el motiu de la pèrdua de vots ha estat la matriu i no ells (perquè ni tan sols semblen admetre corresponsabilitats encara que siguin conjunturals) doncs potser la conclusió lògica és que abandonin el vaixell com més aviat millor i passin a conformar una nova oferta política més d'acord amb els seus particulars idearis.
Per la banda d'ERC, el seu líder cessant Canet, encara que ha estat una mica més objectiu i ha repartit responsabilitats, d'una manera clara i personal admetent que els resultats s'expliquen per "l'entrada al govern", i d'una forma críptica adduint "factors interns a ERC", fonamenta aquella segurament personal i intransferible (per molt que ERC sigui un partit bastant assembleari, ¿o ja no?) decisió en el fet que ho van fer "actuant en clau de ciutat i no de partit".
I aquí és on, políticament parlant, discrepo, perquè la ciutat, a un any vista de les noves eleccions i amb un pressupost aprovat, no necessitava (sense voler expressar cap tipus de menyspreu a tot allò que el líder esquerrà considera positiu en la seva tasca governativa) de cap vicealcaldia per acabar el mandat. Des de fora, i donant suport quan calia, que és de suposar que és el que han fet dins del govern durant aquest any (o no?), n'hi havia prou. Però sobretot discrepo d'aquesta justificació a posteriori (mai abans, en formalitzar el pacte, els havíem sentit dir: Ave, Figueres, morituri te salutant), perquè estirant una mica més el raonament, sembla ser com si Canet ens vingués a dir que hem estat els figuerencs els qui no hem sabut adonar-nos, i per tant, electoralment agrair-los, el gran sacrifici personal i polític que han fet. I això sí que no, perquè va ser ell qui es va posar com a fita de les seves decisions l'arribada a una inconcreta i desconeguda Ítaca.
