Els diputats reprendran aquest mes al Congrés els treballs de la Comissió del Pacte de Toledo, encarregada d'elaborar unes recomanacions a partir de les quals el Govern hauria de portar al Parlament una nova proposta de reforma del sistema de pensions que preservi la seva sostenibilitat financera. Però és molt probable que això no passi a curt termini, a causa de les diferències que mantenen els partits sobre aspectes com la revaloració dels ingressos dels jubilats. El Consell de Ministres ha de presentar aquesta setmana el projecte de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2018 i encara plana la incògnita de si les prestacions tornaran a pujar el mínim legal (0,25%) o si es produeix un canvi de política que esmorteeixi la pèrdua de poder adquisitiu, efectiva aquest any i que s'agreujarà en els propers si es manté la fórmula vigent: segons estudis recents, al final del període 2013-2022 aquesta pèrdua pròxima als 800 euros anuals per al pensionista mitjà de Girona.

Des de 2014 i per l'última reforma de les pensions aprovada en solitari pel PP, l'actualització de les pensions va deixar d'estar vinculada al comportament de la inflació (fet que preservava el poder adquisitiu) per dependre de la salut financera de la Seguretat Social (saldo d'ingressos i despeses). El mètode, que l'oposició d'esquerres vol tombar, estableix que les pensions pugin entre un mínim del 0,25% i un màxim de l'índex de preus al consum (IPC) més 0,5 punts. El mecanisme condueix automàticament a la revaloració mínima (0,25%) quan existeix dèficit en el sistema, cosa que ha sigut una constant en els anys de crisis i també en els recents de recuperació del treball, a causa de l'augment de la despesa (per l'envelliment i l'augment de la pensió mitjana) i al fet que els ingressos creixen menys vigorosament, en part per la precarietat laboral i la contenció dels salaris, que desgasten les bases de cotització.

Que les pensions pugessin el 0,25% anual el 2014, 2015 i 2016 no va perjudicar el poder adquisitiu. Al contrari, el va elevar perquè la inflació va ser negativa. La situació ha canviat el 2017: si es manté la tendència de l'IPC (del 2,1% a Girona a l'agost), els pensionistes perdran almenys 1,85 punts de capacitat de compra, uns 218 euros anuals en la hipòtesi d'una persona que percebés la paga mitjana (844 euros bruts al mes, 11.816 anuals en catorze pagues, agafant com a referència totes les pensions, siguin o no de jubilació).

Què passarà el 2018 i en els anys següents? L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha realitzat una projecció sobre el comportament financer del sistema de pensions entre 2017 i 2022, amb un escenari de creixement del producte interior brut (PIB) d'entre l'1,6% i el 3% anual i una inflació continguda (entre l'1,8% i el 2%). En aquestes condicions, determina l'organisme que presideix José Luis Escrivá, la Seguretat Social tindria en tots els exercicis números vermells i per això la pujada de les pensions no superaria en cap dels anys el 0,25%. El menyscapte acumulat per al poder adquisitiu dels jubilats entre 2013 i 2022 seria, segons la mateixa predicció, del 7%.

Si és així, un pensionista que el 2013 cobrava una pensió igual a la mitjana de Girona (781 euros) tindria un minvament en la seva capacitat de compra de 765 euros el 2022. Suposa gairebé tants diners com si se suprimís una de les dues pagues extra que es reben a l'any.

Hi ha altres càlculs realitzats des del món acadèmic. El Grup de Recerca en Pensions i Protecció Social de la Universitat de València ha estimat que en deu anys els pensionistes perdran gairebé l'11% del poder de compra amb la fórmula actual de revaloració. També, que aquesta pèrdua sobrepassaria el 26% en el mateix termini si s'optés per equilibrar el sistema de pensions únicament actuant pel costat de la despesa, reduint la generositat de les prestacions.

A partir de la situació del sistema el 2017, els investigadors determinen que Espanya precisaria un progrés anual mitjà del PIB del 5,28%, en la hipòtesi que es vulgui preservar el poder adquisitiu dels pensionistes (tornant a actualitzar-ho conforme a la inflació), i del 4,30% si es conserva la fórmula de revaloració en vigor. En tots dos casos es tracta d'«un creixement econòmic real inassolible».

Mesures per a estimular els plans privats

El ministre d'Economia, Luis de Guindos, va anunciar una llei que retallarà la comissió màxima de gestió dels fons de pensions de l'1,5% a l'1,25%, i la comissió de dipòsit, del 0,25% al 0,20%. Així mateix, es permetrà a partir de 2025 el rescat sense penalització de diners aportats amb una antelació d'almenys deu anys, per afavorir un augment de la rendibilitat i estimular els plans d'estalvi privats. En opinió del ministre, els fons de pensions suposen una de les alternatives per complementar el sistema públic.

CCOO proposa dedicar el 15% del PIB per tenir un sistema de pensions viable

El secretari general de Comissions Obreres (CCOO), Unai Sordo, ha emplaçat al Govern a dedicar un 15% del PIB per garantir la «supervivència» del sistema públic de pensions. Sordo va afirmar que «és perfectament possible mantenir un sistema públic de pensions viable si aquest país està disposat a gastar-se el 15% del PIB, que és el que es gasta Itàlia o França». «Si Espanya vol gastar-se un 15% del seu PIB en pensions pot tenir un sistema públic de pensions perfectament viable», va asseverar.

El màxim responsable de CCOO va anunciar la intenció de «començar una marxa de pensionistes per reivindicar la revaloració de les pensions i que deixin de perdre poder adquisitiu i garantir la supervivència en el futur». ­Sordo va apuntar que «si el Govern no s’avé a raons i no reformula part de l’última reforma de pensions, li ho recordarem des del carrer».

CCOO «està en disposició de passar a l’ofensiva en un moment en què l’economia creix al 3% i els salaris ho fan a menys de la meitat d’aquest ritme de creixement», va emfatitzar.

Per a Sordo, «si els salaris més baixos són els que més han caigut en la crisi, en la sortida de la crisi el que cal fer és incrementar el conjunt dels salaris i particularment els salaris més baixos».

Per a això, va advocar per impulsar dinàmiques de mobilització i participació en la negociació col·lectiva, i va considerar «importantíssim el debat sobre el salari mínim interprofessional, que a Espanya té uns ridículs set-cents i pocs euros de base i que és un salari mínim interprofessional indigne».