Dimecres, 14 de març de 2018, vam enterrar-lo. En vida, que ningú no s'alarmi, un funeral diferent. Té set anys i n'ha viscut un i escaig a casa, en règim d'acollida. És una víctima: de les circumstàncies; de la irresponsabilitat d'una mare dissortada; d'un sistema d'atenció a la infància altament imperfecte i massa sovint ineficaç. Des que li vam dir adeu, des que va venir a casa a recollir les coses (roba, joguines, fotografies...), viu en un centre d'acollida, eufemisme d'hospici. Res nou per a ell. Viatge al passat: ja s'hi havia estat dos anys; no hi volia tornar, però no hi havia solució. Vam ser incapaços de trobar-la. L'administració, (in)competent. La vida, injusta, amb ell, que va de patacada en patacada, de desengany en desengany, de desgràcia en desgràcia. No és un nen, no l'hi han deixat ser; és un guerrer precoç curtit en mil derrotes.
Rendició dolorosa
No l'hem pogut ajudar prou; no n'hem sabut. Les circumstàncies ens han superat i hem hagut d'abaixar els braços per salvar els mobles, la nostra família, la nuclear, la sanguínia, que ha trontollat, però que s'està refent, no pas sense patiment i angoixa. Nosaltres quatre no som víctimes de res, ans el contrari: ens sobren privilegis; tampoc no som herois (tant de bo). La rendició, dolorosa, també era inevitable. Quina ràbia. Aquell fotut dimecres el sistema que ens va rebre amb els braços oberts -«feu un gran servei», ens deia una funcionària- ens va girar definitivament l'esquena, sense escrúpols, sense compassió, sense miraments, com acostuma a fer parapetat en tràmits, informes i expedients. Per a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) i l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopoció som un número. Com ho és ell, visqui a casa nostra, a casa d'algú altre (si és que n'hi ha) o a l'hospici (perdó: al centre d'acollida).
Regal de Reis
Va arribar a casa pels Reis de 2017. Quin regal. Quin trasbals. Quina il·lusió. «Aquest és un acolliment modèlic», ens van dir. Sí, sí, «modèlic» i que havia de ser curt i fantàstic, tot i que «amb els acolliments ja se sap», la frase de manual que reciten els professionals del ram quan no tenen resposta als interrogants més obvis. I això, com que «amb els acolliments ja se sap», la història d'aquest petit guerrer té un final incert, de tot o res, de blanc o negre: serà policia, la seva gran il·lusió? O acabarà ensumant cola al parc Central de Girona? Que Déu, si existeix -plana el dubte-, l'ajudi. Amén.
Mentida
La mare ens va entregar el fill. Amb llàgrimes. Ell també plorava. Nosaltres només podíem posar cara d'imbècils i somicar. Ens van vendre que aquell tràngol -que recordarem sempre- era necessari. Ens van vendre que tot serien flors i violes. Mentida. Mentida. Podrida. Podrida. «Amb els acolliments ja se sap». Enmig del desconcert, del patiment de tots cinc -fa uns dies, a casa érem cinc, ves-, vam cridar auxili. La mare no complia; no era capaç de sortir del pou (ara ens diuen que comença a refer-se) i no acudia a les visites, però les dues tècniques -en el cas que ens ocupa, eufemisme de «buròcrates»- insistien a programar visites que solien acabar en drama, perquè la pobra desgraciada gairebé mai compareixia. Ell se sentia traït i oblidat. Amb raó s'enfadava.
Un «Ferrari»
L'hivern passat, quan gairebé es complia un any (!) de l'arribada del tercer fill (temporal) a casa, vam aconseguir, amb la intercessió de l'entitat assessora (al Cèsar el que és del Cèsar), que un gabinet professional fes el primer diagnòstic psicològic seriós (sí: el primer!) a aquella persona petita i tan malmesa. El resultat: demolidor. No entrarem en detalls, però estava a anys llum del diagnòstic d'estar per casa inicial: «és molt carinyós», ens deien (i ho és, però també és moltes altres coses que no són culpa seva). L'informe va ser el principi del comiat. «És com si haguéssiu de conduir un Ferrari amb un xassís d'un [Seat] 600», ens van explicar. Aleshores vam entendre moltes coses, però ja era massa tard. Per molts motius no ens podíem fer càrrec del nen. No en sabíem prou. El més trist de tot és que va ser precisament llavors quan la DGAIA va entendre que l'acollida «modèlica» havia de passar de temporal a permanent: el reconeixement del desastre. La diferència és que ells no han vessat ni una sola llàgrima, que per això cobren. «Amb els acolliments ja se sap», entesos?
Per què?
Estem de dol. Ja no el tenim a casa, ni tampoc va a l'escola dels nostres altres fills i ja s'ha acomiadat dels companys. Nosaltres tornem a començar; ell... volem pensar que també. És fort, un «supervivent», ens deien. No li queda més remei. Amb set anys està sol. Desamparat. Com ho estan molts altres nens. Ell és el símptoma que algun problema tenim com a societat, que el sistema no funciona o que com a mínim té obertes vies d'aigua que ningú sembla interessat a tapar: amb quin criteri es decideixen els acolliments? Qui tria quina família convé a cada nen? Per què la diagnosi que vam tenir un any després que arribés a casa no se li va fer abans? Per què tractem així els nostres infants? Per què, collons, per què? Ara per ara, només hem obtingut la resposta de manual: «amb els acolliments ja se sap». D'aquí no ens hem mogut. I ell ja no hi és, ves.
