La vellesa com un arrest domiciliari

La Montserrat sembla que passa molt de temps allà asseguda, per la gran varietat de coses que ha deixat a mà. Un plat de menjar, revistes, la ràdio, els medicaments, els comandaments, diverses pintes i una gran varietat d'articles de tota mena que segueixen l'òrbita d'una cadira de vímet. Al pis, la xafogor sembla difuminar els perfils de totes les coses. No hi ha un sol ventilador encès i, més enllà de les persianes que tapen el sol del carrer, no hi ha res que protegeixi l'anciana de l'onada de calor que s'apodera del carrer.

«Ara no m'arriba per a res, econòmicament estic molt malament», afirma l'anciana, que reuneix tota una vida de treball a la famosa empresa gironina Grober, on es va jubilar. A la Grober la Monstserrat va treballar a la secció del fil durant dècades. Les dones que treballaven el fil, explica, es jubilaven als 6o anys. Una altra de les seccions de la Grober era la del botó, en la qual els treballadors estaven asseguts. La diferència entre estar dret o assegut era abismal. Ella treballava dreta, per això es va jubilar als 60 anys, perquè era un treball més dur, quan en les seccions com la del botó es jubilaven als 65.

D'aquests anys és una de les fotos en blanc i negre que llueix en un antic marc de fotografies. S'hi veu la Montserrat, encara jove, al costat i de bracet de qui va ser el seu marit, en Jesús, i un grup d'amics en un casament a Girona. Els cabells arrissats, un ventall a la mà, els homes amb rigorosa americana i corbata.

La Montserrat cobra 600 euros de jubilació. En preguntar-li per les ajudes que rep, assegura que mai a la vida ha rebut ajuda de cap tipus que no pagués ella mateixa. «Tinc noies que em van a comprar, que em posa l'Ajuntament, però em cobren per això, m'ho carreguen en el compte dels meus ingressos». Desconeix en realitat les xifres que ha de pagar, però sap bé que paga pels serveis, segons els rebuts. «Hi ha una altra noia que es queda a dormir i que m'ajuda a casa a netejar i a fer el dinar. Encara que, mira, jo li dic que ho deixi, a mi m'agrada cuinar, m'agrada portar la casa, però per l'edat, ja gairebé no puc».

La salut de la Monserrat és delicada. Fa quatre anys va tenir un infart. La Creu Roja la visita periòdicament. I agraeix enormement el treball que el CAP de Salut -per la seva ubicació li toca el de Santa Clara- fa amb ella, que li envia la doctora i la infermera periòdicament. No obstant això, diu que la seva situació és extrema i demana a les autoritats una ajuda econòmica.

A mitja xerrada, la Monserrat pregunta al periodista qui és i què vol. Després recorda que li havien dit que vindria un periodista del Diari de Girona i es lamenta de no haver-se arreglat per a les fotos. Quan les preguntes giren al voltant de la possibilitat d'entrar en un geriàtric, ella es mostra sorpresa. «Encara no, estic molt bé a casa. Aquesta casa ens va costar moltíssima feina amb el meu marit, anys i anys d'esforç, i no vull deixar-la. La vida que vam fer en aquesta casa fa que l'estimi molt, jo en formo part». La Montserrat va comprar el pis en els anys quaranta, quan encara persistien a la ciutat els ressons de la Guerra Civil i el dictador Francisco Franco es consolidava en el poder.

El seu marit va morir el 1981, fa gairebé quaranta anys, però per a la Monserrat segueix present. «Era un molt bon home, molt treballador, era torner mecànic al barri. El trobo molt a faltar, sempre l'he trobat a faltar, tant de bo estigués amb mi». La Montserrat recorda com era el barri quan ells van comprar el pis. «Aquí no hi havia res, això era com els afores de Girona. Després van venir els anys en què hi havia l'estadi del Girona, just aquí darrere, on ara es troba el parc de Vista Alegre. El barri era molt concorregut llavors, podíem escoltar el partit des de casa, pels altaveus. I la gent pujava i baixava per aquest mateix carrer. Després l'estadi se'n va anar, i amb ell es va apagar una mica tot. La ciutat era una altra, el món era un altre», comenta la Montserrat.

«Estic tancada perquè no tinc força a les cames. A casa ja em costa moure'm, però ho faig, al meu ritme, a poc a poc, però al carrer no, només pensar a baixar aquestes escales m'agafa alguna cosa». La Montserrat troba a faltar trobar-se a cel obert. Com que el seu pis té terrassa, quan pot, l'ajuden a arribar-hi i passa l'estona observant el cel. Tot i que, tapat per la resta d'edificis, no rep el sol. La Montserrat parla de com troba a faltar estar al carrer i el contacte del sol. «Fins fa poc jo pujava i baixava al pis, ho feia tota sola. Podia anar i venir i resulta que ara no puc fer res», comenta angoixada.

Tot el carrer de la Força té edificis similars d'escales estretes; n'hi ha amb ascensor i sense ascensor. El del testimoni de la parella d'ancians que viu en un d'aquests pisos té ascensor, però la seva situació els impedeix també sortir del domicili. Demanen que no es revelin els seus noms, ja que ell ha estat un reconegut artista plàstic. Les seves obres estan repartides per tota la casa, ocupant fins l'últim mil·límetre de paret. La resta, explica la seva dona, es troba en el dipòsit de l'arxiu municipal. «Quan l'artista va empitjorar de salut l'Ajuntament es va fer càrrec de les seves obres», assegura.

Ell és qui pateix Alzheimer, del tipus que necessita atenció les vint-i-quatre hores del dia. La immobilitat s'ha anat agreujant a mesura que s'agreujava la pèrdua de la memòria, segons explica la seva dona, «com si s'oblidés fins i tot de com caminar», i els és gairebé impossible sortir de casa. Ella ha de donar-li el menjar, banyar-lo, canviar-lo de roba, fer-ho absolutament tot per ell.

Estada en un geriàtric

«Un temps enrere vam aconseguir que ens donessin espai al Centre d'Acollida d'un geriàtric de la Generalitat, però el centre funciona com una unitat de cures temporal, per alleujar la tensió i la feina que suposa una persona així en una família. Després d'aquest període, van ser tres mesos, vam haver de tornar a casa. Des de llavors, aquí estem tot el dia», explica la dona.

El radar de les ajudes socials és eficient però no infal·lible. S'activa una vegada que, a la consulta del metge de capçalera, aquest ompli la fitxa sobre la condició de la gent gran. La pregunta, a certa edat, sobre si viu sol, activa automàticament la visita d'un assistent social. A diferència del cas d'Eva -la següent testimoni-, la parella és part d'un percentatge elevat de gent gran que no reben ajuda, en molts casos, a causa del desconeixement. En viure en parella, han saltat el radar automàtic dels Centres d'Atenció Primària, situació habitual en un sector de la gent gran que s'aïlla a casa seva.

De pocs familiars en vida, han estat supervivents dels seus grups d'amics, fet que permet a la solitud apoderar-se d'ells. Tot i que la parella, malgrat les dificultats, sembla feliç de poder continuar junts. Ella ha pogut sortir de casa escasses vegades en els últims mesos i fa totes les compres per telèfon. El seu marit fa més de dos anys que no trepitja el carrer més enllà dels dies que va passar al Centre d'Acollida.

És un tercer pis sense ascensor al carrer Hortes. L'escala és tan estreta que sembla que gairebé no hi caben els dos peus junts. En el replà d'entrada, una cadira de rodes, que la seva propietària no utilitza des de fa sis mesos, impossibilitada per sortir de casa. Temps enrere, quan encara podia sortir, la usava per recolzar-se en el manillar i amb això recórrer uns quants metres fins als negocis limítrofs.

Es tracta d'Eva Osorio, de 78 anys d'edat, que pateix un grau d'invalidesa després d'haver estat operada de l'esquena anys enrere i que, en el present, la seva salut s'agreugés. Ella paga un pis de lloguer antic des de fa més de tres dècades, la qual cosa li permet continuar vivint en ple centre del barri del Mercadal de Girona amb una jubilació que no supera els 600 euros.

Un ampli dispositiu d'entitats socials vetllen per la salut d'una comunitat creixent de gent gran impedits, com l'Eva, de sortir de casa. La xifra es concentra en barris com el Mercadal o el Barri Vell, on els pisos antics sense ascensor i la immobilitat de l'edat han convertit en una mena d'arrest domiciliari la vida dels habitants de més edat. Gràcies a una ajuda de dos-cents euros que paga la Generalitat, una noia l'ajuda dues hores els dimarts i dues hores els divendres, contractada mitjançant l'Associació de Gent Gran del barri. Càrites li envia una noia dues hores els dilluns. Cada vegada que truca al CAP de Santa Clara, un metge es presenta al seu domicili, i fins i tot la Creu Roja s'ofereix a fer-li les anàlisis mèdiques a casa seva mateix cada vegada que ho necessiti. L'Eva agraeix l'ajuda encara que, diu, «no per això em trobo menys tancada».

L'Eva viu sola. Passa el dia sola, més enllà de l'ajuda que rep. Està sola però no està sola. Desitjaria poder sortir de casa i tem que li succeeixi alguna cosa al seu domicili i ningú ho sàpiga. Durant el dia, diu, parla per telèfon amb la seva família, pinta, cuida les plantes, fa els mots encreuats del Diari de Girona i cuida un gat d'onze anys que, testimoni de l'entrevista, s'enfila a la taula i ronca davant del periodista.

L'Eva forma part d'aquell contingent immigrant que va arribar des del sud d'Espanya als anys 50 i 60. Nascuda a Extremadura el 1940, a poc a poc la seva família es va anar traslladant a Catalunya. Ella va ser una de les últimes a venir, segons explica, per instal·lar-se a la ciutat de Girona. «Llavors Girona era gairebé un poble, una ciutat molt petita, on tothom es coneixia». Des de molt jove la seva història laboral té a veure amb el barri i amb l'antic quiosc de revistes de Jaume I, ara desaparegut, on va passar més de dues dècades darrere del mostrador. «Aquell quiosc li donava vida al barri. Quan passava per allà -quan encara podia sortir de casa- en veure que no hi era, que l'Ajuntament l'havia tret, moria una mica de pena».

L'Eva diu que li agradaria tornar a sortir al carrer, però que no es queixa, entén la situació en què es troba. Temps enrere, quan pensaven enderrocar l'edifici, li havien proposat passar a un baix, on tindria fàcil accés al carrer, però el projecte, arribada la crisi, va quedar en suspens. La seva disconformitat, assegura, passa pels pocs diners que rep de jubilació, a la qual atribueix la principal causa de continuar tancada. L'Eva es deixa fotografiar encantada que alhora també surti el seu gat i demana que li portin el diari quan es publiqui l'entrevista.