El diccionari Pompeu Fabra defineix el terme «frau» com l’«Acció d’enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d’ell». Quan parlem d’escola inclusiva, si ens atenem a les bones intencions i a la música que es desprèn del Decret 150/2017 de 17 d’octubre, l’accepció exposada anteriorment hi encaixa amb precisió. L’escola inclusiva, amb la qual la immensa majoria de la comunitat educativa hi està d’acord per una elemental qüestió de justícia, es concreta en pràcticament res.
El catedràtic de la Universitat de Manchester Mel Ainscow considera que el sistema educatiu no està dissenyat per donar resposta a les necessitats de tots els seus alumnes, especialment quan aquests són cada vegada més diversos i desiguals. En aquestes circumstàncies, la inclusió no esdevé una opció, un luxe o una tendència, sinó una obligació. Perquè la inclusió, més enllà que sembla esdevenir una paraula icònica és, sobretot, una praxi acompanyada amb recursos de tota mena per permetre a cada centre educatiu que l’educació esdevingui un procés on no s’exclogui ningú, i que garanteixi l’equitat i la igualtat d’oportunitats, independentment dels condicionants personals i socials de cadascú.
El Decret d’Inclusió, i sobretot la seva aplicació pràctica, desmenteix la sinceritat del Departament a l’hora de perseguir aquest objectiu. Si bé és cert que ens trobem amb planes i més planes amb la definició de diversos recursos (que sovint es limiten a modificar la terminologia de figures professionals ja existents), la pràctica totalitat dels esforços es destinen, en el millor dels casos, al 5% de l’alumnat. Es tracta del que la pròpia normativa defineix com a «mesures i suports intensius».
Per la seva banda, allò que podria considerar-se les «mesures i suports addicionals», destinat al voltant del 20% de l’alumnat, resta en el terreny de l’escassedat crònica i l’acció anecdòtica. Per contra, allò que afecta al 100% de nens, nenes i adolescents, les «mesures i suports universals» resten ancorats en el terreny de les bones intencions i la nul·la disposició a canviar aquelles coses que permeti el sistema donar resposta a tothom per «garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats, independentment dels condicionants personals de cadascú».
Anem a posar alguns exemples. En la memòria econòmica a 4 anys del decret, es van limitar, com dèiem, a mesures de caràcter intensiu, per a aquells casos -un 5% dels alumnes- més extrems. Es tractaria dels SIEI (Suport Intensiu a l’Escola Inclusiva), AIS (Aules Integrals de Suport), CEEPSIR (Centres d’Educació Especial Proveïdors de Serveis i Recursos). Doncs, si per a comarques de Girona per al curs 2020-2021 es preveien 52 SIEI d’Infantil i Primària, a hores d’ara només en tenim 23. Si es preveien 50 AIS a Catalunya (5-6 als SSTT de Girona), ara per ara, només 2 funcionen.
Si això passa en les situacions més urgents, el moll de l’ós de la inclusivitat, és a dir, a l’aula ordinària, el panorama és més desolador encara. La primera mesura universal que hauria d’afectar a la totalitat del sistema és la baixada de les ràtios alumnes/docent seria al voltant de 18/20, i 14/15 quan ens trobessin amb alumnes amb dictamen, tal com succeeix en el model nòrdic. La recerca acadèmica avala completament el principi que a menys ràtio, millors resultats, no exclusivament acadèmics, sinó pel que fa a una elemental qüestió de clima, cohesió i convivència.
Podríem continuar: un dels punts claus seria la detecció dels NESE (alumnes amb Necessitats Específiques per Suport Educatiu), que gestionen els Serveis Educatius i els EAPS, amb un personal insuficient que genera unes llistes d’espera desesperants per als equips docents i les famílies. A tot això se suma la insuficient dotació de les figures de personal laboral o les auxiliars d’educació especial, que o bé tenen places congelades des de fa molts anys, o bé són gestionades per empreses privades i víctimes d’una precarietat laboral. Sovint, d’acord amb les ràtios, ens trobem amb casos en què, si bé l’administració tindria l’obligació de posar el recurs, amb pretextos kafkians es nega a les escoles, tot provocant grans esforços de negociació per part de les direccions, o què sovint hagin de ser les AMPAs, amb la solidaritat de les butxaques de les famílies, qui hagin de llogar personal per facilitar la vida d’alguns alumnes amb greus problemes de mobilitat.
D’altra banda, és obvi que no seríem honestos si ens limitéssim a parlar de xifres. L’escola inclusiva es fonamenta també en una rigorosa formació permanent a la totalitat dels professionals educatius (no només docents), a banda de certa flexibilitat en les estructures organitzatives, flexibilitat curricular i experimentació metodològica. Per contra, i amb l’excusa de les retallades, la política formativa del Departament continua essent un desert amb illes d’escadussera vegetació, com ara la creació de les RAI (a Girona, 2 persones, a mitja jornada) per a impulsar l’escola inclusiva en un territori d’uns 400 centres, 126.000 alumnes i prop de 10.000 professionals.
Encara pitjor, la formació cada vegada resta en mans de les franquícies educatives d’entitats financeres, com succeeix amb el cas de l’Escola 21 una estranya innovació (sic!) sense recursos i addicta a seleccionar professorat a dit. Com és evident, això és causa d’una gran impotència i frustració entre els claustres que perceben el Decret 150/2015 com un frau. Ens remetem, de nou, a la definició del Pompeu Fabra “Acció d’enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d’ell”. I dic això, si mirem execució pressupostària, perquè els diners que es destinen a la concertada, fonament de la segregació escolar, no para de créixer, en detriment del país, perquè aquesta política va en contra de l’equitat i la igualtat d’oportunitats.
