Les ombres que porta el NIMBY: «Not In My Back Yard». En traducció lliure: Renovables? Sí, però «No al costat de casa meva». La creixent polèmica i campanyes contra la implantació, en concret, d'energies solar i eòlica, està adquirint un to cada vegada més emocional, que amb tant soroll oculta les arrels de la situació a la qual hem arribat i el context en què s'està donant. Si quan es vol fer un debat sobre energies renovables no es va a les arrels del perquè s'ha arribat fins aquí, o bé ens fem trampes al solitari o bé s'està enganyant la població amb argumentaris clarament populistes.

És evident que, sense Govern i un lideratge ambiental fort i exemplar, difícilment es pot combatre el relat «conservacionista» i «paisatgístic», que com ja venim insistint ve de lluny i ha estat molt ben conreat durant anys per subvencions públiques i patrocinis privats, molt interessats a potenciar el relat naturalista (políticament correcte), enfront l'ambientalista (amb arestes incòmodes, en algun cas «perilloses» per a l'establishment). Torno a insistir que no es casual aquesta eclosió aparentment espontània de malestar, reivindicació, debats, manifestos i crides fins i tot l'anul·lació del decret 16/2019 de la Generalitat de novembre de 2019, i com a cirereta el preacord de moratòria entre ERC i CUP per aturar els projectes eòlics i solars presentats aquests darrers mesos. És evident que també s'han apuntat al «carro» potents lobbys i interessos que veuen amb bons ulls aquesta polèmica.

Aquesta seria la raó de la brillant diagnosi, però oberta a la prognosi, que fa Albert Branchadell recentment a El País (19 d'abril): «Algo extraño pasa en Cataluña con las energías renovables, que en determinados ambientes parecen tener más detractores (y más combativos) de los que ha tenido nunca la energia nuclear». Potser caldria afegir per entendre el marc en què ens movem, que en aquests ambients, pel que sembla, l'energia nuclear és considerada una energia «neta»... (curiosament l'eòlica seria «bruta», i els parcs eòlics marins, autèntiques fàbriques de contaminació, més perilloses que les petroquímiques i nuclears de Tarragona (...)?!

En qualsevol cas, el missatge, que està generant molta alarma social i que s'està enviant com a arma llancívola política, és molt perillós, ja que entre altres arguments s'està apel·lant a la participació del «territori», com si el territori fos patrimoni exclusiu dels que hi viuen i com si la Generalitat fos un ens subaltern d'assemblees o negociacions locals. Demanar descentralització i participació del territori és un reclam aparentment legítim, però equívoc, que pot amagar una estratègia que generalitzi el fenomen NIMBY i la cultura del No (Eòlica o Solar, ni aquí ni enlloc). Oblidant el context: la societat, institucions, Parlament, tot el territori (no només la comarca, contrada o indret afectat), i la solidaritat interterritorial tant en relació amb assumir que s'ha de repartir el preu per no haver fet els deures, com en relació amb les milers de morts prematures per contaminació que es donen a les grans ciutats i no als petits pobles terra endins.

Tanmateix, Catalunya no és només la suma de corredors biològics, boscos, parcs i espais naturals, obviant la conurbació industrial, les àrees metropolitanes, aeroports i ports, infraestructures, hospitals, etc. en definitiva tot el medi ambient humà, que gràcies a ell, l'altra Catalunya té el nivell de vida que té. Aquesta «visió romàntica de Catalunya», com bé diuen alguns analistes, no sols és insolidària amb tot el territori, sinó que pot provocar un xoc identitari territorial molt perillós (un més), que pot arribar a col·lapsar les mateixes institucions.

La Generalitat, però també tota la societat, tenim una greu responsabilitat. S'ha de recuperar el temps perdut, es pot fer, però cal una voluntat política ferma i clara, un contracte social i ambiental solidari i molta pedagogia política i ambiental.

Si en lloc d'agafar el «toro per les banyes» alguns grups, no sols polítics, es dediquen a donar arguments populistes, en lloc de treballar la contradicció del que s'ha fet fins ara i no s'hauria d'haver fet, s'estarà donant ales a un boicot solapat a les energies renovables, quan ja anem a la cua, ja que aviat ja no hi haurà bitllets per a aquest tren. Por escènica o alè del lobby fòssil i nuclear?... Si més no, es deuen estar fregant les mans amb aquesta sorollosa polèmica. Polèmica que pot acabar en el «millor» dels escenaris en dependre de les renovables d'Aragó/Navarra i França, i en el pitjor retardar el tancament de les nuclears i de la reducció d'emissions de CO2 (que pel que sembla no preocupa a ningú, quan a més s'està introduint el cotxe elèctric!)

Ja fa anys avisàvem i advertíem alguns ambientalistes que com més tard s'entri en la transició energètica, sense concessions a la «galeria», més doloroses seran les mesures que s'hauran de prendre. Doncs aquest és el context.

No ens podem permetre que per por d'uns a perdre vots a algunes comarques, per la visió idealista i romàntica d'altres sobre el medi natural i la natura (que no del medi ambient humà) i per l'oportunisme de tercers que mai s'han cregut les renovables, s'estigui no sols torpedinant la transició energètica de Catalunya.

Es diu que són grans empreses les que estan ara darrere les energies verdes. No ho serien si al llarg d'aquests anys els que tant criden ara haguessin cridat contra les grans del petroli, elèctriques, gas i nuclear i haguessin pressionat per les energies renovables. Han tingut molts anys per fer-ho! A què es dedicaven?

S'esparraquen la vestimenta pel desplegament d'aquestes i els seus impactes visuals, paisatgístics o acústics, mentre han estat muts des de 1992 (Cimera de Rio) i seguien muts el 2005 (Protocol de Kioto) sobre els impactes ambientals i climàtics, incloses les pèrdues milionàries en patrimoni públic i privat per episodis meteorològics extrems. No és fins als Acords de París del 2018, o pels estralls del Gloria i el Filomena, que veuen les orelles al llop. Una mica tard, no?

Com bé diu recentment l'encara conseller Damià Calvet, «és incompatible actuar per l'emergència climàtica i pensar que això serà neutre». Aquest és el moll de l'os. El problema. Però passa que moltes institucions, al capdavant la mateixa Generalitat, els predecessors del conseller durant molts anys i marcant empremta amb posteriors governs, han abonat el terreny, l'han conreat amb el model «Natural Capitalism», que si bé ha servit pels interessos del complex industrial, fòssil i nuclear d'una època, ha ajudat a arrelar una bombolla naturalista i biologista, en molts àmbits, inclosa la «nostra»! (TV), que ara s'ha de confrontar a la seva ombra.

Això es nota especialment a les comarques més agraïdes per la natura verge, on hi ha qui creu de forma patrimonial que pot viure en un quadre immòbil, un paisatge etern impol·lut i reserva natural, al marge de la societat en la qual viuen i de la qual depenen, però amb tots els conforts possibles avui clarament insostenibles. En definitiva, voler debatre sobre el model energètic, sense qüestionar i fer autocrítica del que s'ha fet fins ara i encara tenim, destapa un clar populisme que vol emparar una vella «reacció humana» replicada localment per tots els indrets afectats: NIMBY.