La falta de pisos protegits dificulta l’accés a l’habitatge

Mentre divendres el govern municipal de Girona aprovava l’aturada temporal de les llicències per a habitatges d’ús turístic al Barri Vell i part del Mercadal per poder treballar en un pla especial per regular els pisos turístics i l’impacte d’aquests en el preu del lloguer, ahir al matí la Factoria Cultural de la Coma Cros de Salt va acollir una taula rodona per parlar sobre Dret a l’habitatge i noves formes d’urbanisme, el segon debat del cicle Moviments socials i reptes de futur organitzat per la Fundació Josep Irla i coordinat per Dolors Bassa. La jornada va aplegar experts acadèmics i entitats del sector urbanístic com Àlex Barceló, regidor d’habitatge de Salt, Josep Mª Aguirre, Gabriel Barbeta i Isabel sala, professors de la UdG i Aliou Diallo, portaveu del Sindicat de Llogateres de Girona.

Així, sembla que les institucions van prenent consciència del que ja fa temps que proclamen diferents entitats del sector urbanístic com el Sindicat de Llogateres o la plataforma Més Barris, Menys Pisos Turístics: la importància de garantir un dret tan fonamental com el de l’habitatge en un context de crisi econòmica, precarietat laboral, retard en l’emancipació dels joves i preus de lloguer abusius. Tot plegat fa molt difícil l’accés a un habitatge digne. Però les dades que es van exposar durant la conferència Dret a l’habitatge i noves formes d’urbanisme mostren tot el contrari.

Després de la presentació inicial d’Àlex Barceló, que va assegurar que el principal problema de l’habitatge rau en el fet que aquests «ja no són habitatges sinó actius immobiliaris», Josep Mª Aguirre va fer un repàs històric als diferents conflictes d’habitatge que ha patit l’Estat espanyol des de la industrialització fins a dia d’avui, assenyalant el franquisme com a un moment clau, ja que va transformar «un país de llogaters en un país de propietaris». De fet, les dades són contundents: més de tres quartes part del parc mobiliari de tot l’Estat són en propietat, fet que situa l’Estat espanyol com un dels grans països en propietat de la Unió Europea.

Al mateix moment, Aguirre va posar de manifest el problema de la falta d’habitatge públic de protecció, ja que predomina un sistema de compra-venda que no fa res més que perpetuar-ne l’especulació: «Avui en dia no tenim habitatges de protecció pública. Hem de substituir el sistema de compra-venda d’habitatge de protecció pel lloguer, perquè ens dona més flexibilitat per a donar resposta residencial a diferents persones», va assenyalar. Concretament, la legislació catalana d’urbanisme aprovada el 2007 estimava que, l’any 2027, els municipis amb més de 5.000 habitants haurien de tenir, com a mínim, un 15% d’habitatges destinats a polítiques socials. Actualment, cap municipi amb aquestes característiques compleix amb aquest percentatges degut a les modificacions constants (gairebé una dotzena entre el 2007 al 2021) de la legislació que fa impossible l’aplicació d’aquesta i, a més, degut a la falta de finançament per part de l’Estat per a solventar aquesta necessitat.

A l’àrea urbana de Girona s’havien de construir 10.000 habitatges de protecció pública entre el 1992 i el 2020. A Girona no se n’ha construït cap i, a Salt, només vint-i-vuit, tal com va assenyalar Aguirre. Però mentre les institucions continuen sense apostar per un canvi de model, els contextos socials dels municipis canvien: augmenta la població, els fluxos migratoris acullen un gran percentatge de població nouvinguda sovint procedents d’entorns empobrits i les dues crisis econòmiques viscudes en les darreres dècades precaritzen les situacions econòmiques i socials de moltes famílies. Tal com va assenyalar Isabel Salamaña, «la crisi de l’habitatge no només expulsa les classes més vulnerables dels nostres municipis, sinó també la classe mitjana i treballadora». «Cal obligar a tots els ajuntaments a fer polítiques públiques i a avançar cap a una solidaritat territorial», va afegir Salamaña.

Per sort, existeixen projectes que avancen cap a un canvi de model i de cultura de l’habitatge. És el cas de l’arquitecte Gabriel Barbeta, que proposava «educar en valors» com el cooperativisme i l’empoderament de la ciutadania perquè aquesta participi en la gestió i construcció del seu propi habitatge, o el cas del Sindicat de Llogateres, que reclamen no només una regulació de lloguers sinó també «una durada del contracte de lloguer major i apretar als grans tenidors que tenim al territori perquè pactin amb les famílies un lloguer social». Diallo, al mateix moment, va advertir que les immobiliàries actuen com a «agents d’especulació i de segregació».