El Nadal de tots, i sense ser Nadal ! Un regal de Melbourne a Melbourne donant la volta la Terra. No escric perquè és notícia, sinó perquè ho necessito. La final mundial del partit de tennis no seria sonada si només fos radiada. L’important és veure les imatges. Veure el partit a trossos.
La protagonista del match no era la pilota, sinó la cara del tenista de Manacor. Vull entrar en el secret del seu rostre, sobretot des del moment de finalitzar el campionat del món. L’última fallada de Medelev va deixar Nadal clavat. Somreia llargament, com un nen. Havia vist que la mala jugada del rus li obria els dos batents del triomf. Riu, ensenya totes les dents. Mut. Malgrat que està a acostumat al triomf, respira com un nen. El bon nen de tota la vida, content com un infant abraçant el regal de Reis. És un somriure de nen fidel, als pares, al seu oncle -i primer entrenador-, i s’abraça al pare com si no hi hagués ningú més al voltant de la pista australiana. Un bon noi, diran els que el coneixen.
Però un bon noi no es fabrica sol. Vol dir una humilitat profunda, una obediència que discuteix només el que és discutible, però dòcil. L’abraçada al seu pare és el secret de Melbourne. El món s’encén d’afectivitat i d’alegria. Estic pensant en un principi filosòfic, un llatinasso que es tradueix a vista: Bonum est diffusivum sui. Gràcies Rafel Nadal per haver tornat a encendre uns focs en els cors que fan gaudir més que el propi triomf. Deixeu-me dir una cosa: jo he vist a la tele com en Rafel Nadal, en uns moments finals de partit, s’agenolla al mig de la pista, aixeca els braços al cel, creuant les mans. Uns instants. El gest ha quedat sense comentari. És la gran lliçó d’humanisme del campió. Són uns segons lents, tensos, potents, com tot en ell, humils, que agraïa a Déu haver vist el partit, haver-lo jugat i que la Copa era d’Ell.
