Anna Somina té 47 anys i al març va arribar a Calonge amb la seva mare i els seus tres fills procedents de Kíev. Allà, treballava com a professora d'art en una escola i un institut, tasca que combinava amb la seva faceta de pintora. Ara, però, s'ha hagut d'arromangar les mànigues i treballa de cambrera a la cafeteria d'un hotel de Palamós. «He passat d’ensenyar art a servir esmorzars», reconeix.
El poc domini de l'idioma, apunta, n'és el culpable. «Estic aprenent català i castellà, poc a poc començo a entendre petites frases però encara no em puc defensar bé», lamenta. Per això és conscient que, de moment, no podrà dedicar-se al que realment l’apassiona. «Ser professora m’encantava i crec que ho feia molt bé, era la meva vida, però el desconeixement de l'idioma m'impedeix trobar una feina com la que tenia a Ucraïna», sosté.
Les feines que «ningú vol fer»
Amb tot, ha descobert que haurà de fer les feines que «ningú vol fer». «L’idioma és un problema per totes les persones que hem arribat d'Ucraïna, molts metges o professors com jo ara treballem servint menjar o netejant cases», afirma. Un escenari que xoca, de ple, amb l’estil de vida que portava fins abans de l’esclat del conflicte. «Vivíem molt bé, anàvem a concerts, de restaurants, viatjàvem, teníem les nostres cases i els nostres cotxes», recorda, amb un posat nostàlgic. Ara, però, aquesta vida s’ha estroncat. «Ara tinc una feina per a sobreviure, em veig obligada a servir taules per a poder mantenir a la meva família», confessa.
Però ara, està preocupada. I és que el seu contracte, tot i que només és de 3 hores al dia, finalitza al setembre. «Estic espantada, fins ara amb el meu sou tampoc em podia permetre grans luxes però podia pagar una part de l'alimentació de la meva família i la gasolina, però a partir del setembre no sé com m'ho faré», reconeix. De moment, però, no es planteja tornar a Ucraïna. «El meu deure és protegir els meus fills i allunyar-los de la guerra, els he de donar un futur i la possibilitat de viure, d’anar a l’escola (allà segueixen les classes per streaming) i de menjar», assegura, i afegeix que «m’he de quedar aquí». Mentrestant, lluitarà per a mantenir viva la seva gran afició: la pintura.
Ajudes sota mínims
Amb tot, lamenta que el Govern espanyol «no ens està ajudant econòmicament», una diferència «alarmant» respecte altres països. «Tinc amics a Finlàndia i reben 400 euros al mes cada adult, i 300 euros per infant», explica. Tot i això, es considera afortunada. «Conec gent que ha hagut de tornar a Ucraïna perquè econòmicament ja no podien quedar-se més temps a Catalunya».
